dimarts, 5 de desembre de 2006

Habitatge digne?


A vegades determinats estudis (o les seves conclusions) no deixen de ser una obvietat que, a través de tècniques més o menys científiques, conclouen el què el comú dels mortals intueix. Exemple: segons d’Idescat, l’habitatge s’ha convertit en el principal problema de Catalunya. Normal, només cal fullejar qualsevol mitjà imprès gratuït, contemplar les mil i una ofertes de pisos, casetes, lofts i altres contenidors humans, aturar-se un segon en el preu (quan el posen) i, automàticament, a molts ens entra mal de panxa i més si, a continuació, mires el full de la nòmina (quan se’n té) i fas quatre números. Això no quadra. Per cert, tampoc quadra quan mires els preus del lloguers que també s’ofereixen!!!

Houston, com deia aquell, tenim un problema! Partim d’un
dret constitucional (la vivenda digna) que dia si i dia també es vulnera sistemàticament. Això no és com la sanitat i l’educació on tothom hi té cabuda. Aquí la lògica del mercat, la llei de l’oferta i la demanda, els tipus d’interès i la capacitat d’endeutament de les famílies (o dels individus) acaben marcant la pauta de si pots o no accedir-hi. I, com sempre, les classes desafavorides i els joves són els que ho tenen més fotut. Uns per manca de recursos i els altres per, tal i com funciona avui dia el sistema educatiu i la societat de consum, no poden accedir, ni que sigui a ser mileuristes, a partir d’una edat on la joventut ja va quasi de retirada (vint i tants per aquells que arriben a fer la carrera de torn i segueixen amb màsters i postgraus). Davant d’aquesta situació, m’atreviria a dir que perversa, els que tenen responsabilitats polítiques han de posicionar-se (alguns ho tenen clar –viva la vida i la construcció a sac- i si no aneu per València o Múrcia i d’altres s’espavilen començant a posar solucions –llei de l’habitatge a Catalunya, per cert, feta en època del tripartit). En habitatge, qui més qui menys té competències (sol, planificació, plans d’ordenació urbana...) i, per tant, cal una bona coordinació entre Estat, Comunitats Autònomes i Ajuntaments per “influir” positivament en el mercat (dieu-li intervencionisme “light” si voleu, però deixar aquest tema fonamentalment en mans del mercat –especula que fa fort- ens porta a un cul de sac i al recurs fàcil de la frase feta: “això és una bombolla que ja esclatarà”. Potser si, però de moment res de res). Per embolicar més la troca afegim-hi aspectes colaterals: quan es resoldrà l’etern problema del finançament dels ajuntaments? S’avançarà decididament en la construcció d’habitatge protegit, a preu taxat o dieu-li com vulgueu? (curiosa la paraula fàcil d’aquells –llegiu CiU i associats- que durant 23 anys apenes si van fer habitatge d’aquestes característiques i ara sembla que vulguin donar lliçons). Són les administracions qui els han de fer? (per si soles en tinc els meus dubtes!) Es podria regular, en base a diferents paràmetres, el preu del sòl de forma suficientment eficient? (hores d’ara amb aquest tema crec que no ens en hem sortit. Encara s’escolta allò de “el sòl és l’element determinant que fixa el preu d’un habitatge”) És bo pel país que el sector de la construcció sigui dels capdavanters? I que passarà quan s’hagi esgotat el sòl, ja no sigui rendible comprar immobles o tenir-los tancats per especular? Deixarem el problema al tinter a veure si es resol tot solet?

Tinc massa interrogants i poques respostes (no en soc expert ni pretenc passar per ser-ho). De moment hi ha qui busca vies alternatives: els ocupes (progres, hippies, antisistemes, nens de papà o les multiples combinacions que resulten del mestissatge d’aquests termes) s’han posat de moda i encara hi ha qui els hi amplifica els fets i els riu les gràcies (a veure com s’ho farà en Saura al capdavant de la Conselleria d’Interior. Suposo que algú ja l’hi ha explicat que és prou difícil repicar i anar missa a l’hora! Jo per la meva part m’alegro que els d’esquerres i ecologistes –així s’autoanomenen- hagin assumit responsabilitats de veritat, d’aquelles que van una mica més enllà de la visió “farigola” de la vida). Poca broma amb la transgressió de la propietat privada i, per tant, de la llei (l’ocupació està tipificada com a delicte al codi penal). La democràcia es basa en un conjunt de regles, de les que ens hem dotat nosaltres mateixos, per les que ens movem tots per igual. Si hi ha alguns que volen espais públics per desenvolupar activitats culturals que prenguin exemple dels milers d’entitats i associacions que han concertat amb l’administració o que s’han espavilat sense colar-se a casa dels altres (per cert, la justícia també podria fer-hi alguna coseta) i si n'hi ha d'altres que volen viure sota un sostre doncs millor que aquest sigui llogat, deixat o de propietat que no pas aplicar la llei de la jungla.

I la preocupació també em ve al veure la imatge que alguns “polítics” ens han donat a la ciutadania amb la misteriosa desaparició de la
“cimera de l’habitatge”. Collons, si els ministres són els primers que s’escaquegen de posar en comú un problema que ens afecta a tots i de plantejar les solucions més addients, ja m’explicareu si anem pel bon camí!!!!