dijous, 15 de març de 2007

Retorn a la normalitat?

Dies i dies sense publicar res. Una vegada més problemes amb el blogger, concretament amb la maleïda barra de l’escriptori, m’han impedit escriure amb la freqüència que m’he autoimposat. I una vegada més, sense saber com, els problemes s’han solucionat com per art de màgia.

D’aquest període hi ha quatre temes que no vull deixar de comentar (reconec que faig un copy and paste dels escrits que ja tenia preparats): la primera pedra del Tecnocampus, la jornada de cultura del PSC de Mataró, la situació de les rodalies de RENFE i, per últim, la manipulació com a art (fastigós) de fer política:

El tecnocampus o l’aposta estratègica pel futur econòmic de Mataró


Ja fa molts anys vaig llegir-me l’Origen de les espècies de Darwin. I amb tots els matisos que es vulguin crec que aquesta teoria de l’evolució es pot aplicar als canvis que es produeixen a la societat. De fet, tot evoluciona, canvia, muta per adaptar-se a situacions noves. A Mataró, ja fa anys es va gestar la idea embrionària del Tecnocampus per donar una resposta estratègica al futur econòmic de la ciutat.

Seguint amb la plasmació pràctica d’aquesta idea de l’evolució, si mireu l
’Informe de conjuntura econòmica (un magnífic document d’anàlisi i un recurs a tenir molt en compte a l’hora de prendre determinades decisions) que publica periòdicament l’ajuntament de Mataró es poden extreure tres conclusions: l’estat actual de l’economia, la seva evolució i, aplicant la prospectiva, albirar les tendències de futur. Amb el seu contingut a la ma es veu com els sectors econòmics de la ciutat han anat evolucionat. Uns guanyant pes específic (sector serveis i construcció) i d’altres perdent-ne (tèxtil).

Davant d’aquesta situació hi ha diferents alternatives: no fer res, confiar que el mercat ho arregli tot o intervenir des del sector públic (en solitari o concertadament amb els agents econòmics i socials). Des del meu punt de vista, un govern responsable no pot quedar-se quiet i, per tant, toca prendre decisions estratègiques. Decisions que si són compartides i defugen el partidisme polític, tot apostant pel bé comú, han d’acabar aportant benefici social a la col·lectivitat. I entenc que el
Tecnocampus s’englova en aquest apartat. Situant en l’epicentre de l’economia local el coneixement i l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació es defuig la idea clàssica de crear un parc tecnològic convencional, que acabi reduït a la proliferació de més o menys empreses (via trasllat intern o extern i nova generació) a un sector concret de la ciutat. El valor afegit del Tecnocampus va més enllà doncs vol impregnar tota la ciutat d’un element que, per definició, és avantatge competitiu: el coneixement. I com ho fa? En primer terme ubicant en el seu nucli dur la integració de les dues universitats que hi ha a Mataró, la EUMP (enginyeries) i l’EUM (ciències empresarials). En fi, creant coneixement per ésser transferit al territori, promovent el concepte d’emprenedor i dotant-lo d’eines tangibles i intangibles per desenvolupar la seva acció professional, dotant de valor afegit empreses ja existents i captant-ne d’altres. Un pool que ha d’aprofitar les sinèrgies que es generen entre tots per dotar de competitivitat una ciutat que històricament ha demostrat capacitats d’espavilar-se a partir del capital humà de que disposa (diem-ne força de treball).

Però crec que cal anar més enllà. Si només ens quedem en la traducció física del concepte Tecnocampus el guany serà molt menor que si tenim la capacitat d’estendre’l arreu de la ciutat: incorporant el coneixement i els seus productes derivats a les empreses tèxtils (marca, disseny i logística), al sector de la construcció (edificis intel·ligents i sostenibles), als serveis i, òbviament, a tots els racons de la ciutat (als barris i als equipaments públics), a la societat (posant, com ja es fa, les aplicacions tecnològiques a l’abast de tothom) i a les seves manifestacions (educació, cultura...).

Una inversió de 60 milions d’euros, la més important que ha afrontat mai l’ajuntament, ha de fer possible aquesta realitat. La primera pedra és un pas important en la seva consecució, queda molt camí a fer.

Alguns es van omplir la boca del concepte fum per menyprear el tecnocampus. És cert que potser no es va saber explicar prou bé les dimensions del projecte i que moltes vegades associem aquest tipus d’iniciatives a un espai físic, un disseny arquitectònic més o menys afortunat i a la corresponent maqueta que l’exemplifica. Hores d’ara aquesta fase s’ha superat i em sorprèn veure com algun
candidat tecnològic que fa pocs anys lloava les excel·lències del projecte, ara, per guió de la (pre)campanya electoral, torna a practicar allò del “donde dije digo digo Diego” (igualet, igualet que el seu posicionament sobre Can Fàbregas i de Caralt). Amb exemples d’incoherència com aquests no m’estranya que alguns diguin que els ciutadans s’allunyen de la política.

La cultura que volem


Els que em coneixen bé saben que la meva passió menys ocultes és la cultura. Herència familiar per excel·lència, em declaro amant de multitud de manifestacions culturals (del teatre al cinema, de l’opera de Wagner al rock de Bruce Springsteen, dels castells als Pastorets, de l’arquitectura romana a l’impressionisme...). Suposo que per aquest motiu, des que se’m va despertar la consciència política, he procurat treballar, amb totes les meves limitacions, en pro de la cultura. I, per això, em vaig sentir especialment congratulat de participar en la jornada “la cultura que farem”, organitzada pel PSC de Mataró amb la voluntat d’escoltar a tots aquells que tenen alguna cosa a dir en cultura i amb l’objectiu transparent d’analitzar i incorporar, en la mesura del possible, al programa electoral per a les municipals d’enguany.

He participat en molts actes d’aquestes característiques i crec tant en el format com en l’objecte. Només faltaria que l’hora de confeccionar un programa electoral no s’escoltés a la gent ni es consultessin els agents que participen de les activitats sectorials o territorials (la política es fa parant l’orella, copsant els problemes de la gent i donant-hi resposta en funció de la ideologia de cadascú). És evident que el PSC ha realitzat, al llarg de la seva història, incomptables actes relacionats amb la cultura però d’aquest es particular voldria destacar uns quants aspectes que crec el doten de més valor afegit:

1. La presència de més de seixanta persones vinculades al món de la cultura local, amb representacions a títol personal o amb lligams amb entitats, associacions i empreses que fan de la cultura l’eix central de la seva activitat. Depenent dels ulls amb que és miri, es podrà dir allò que la sala estava plena, mig plena o quasi buida. Em quedo amb la pluralitat de les persones que van assistir-hi (representants de moltes sensibilitats i, fins i tot, ideologies diferents, però amb un nexe d’unió: la voluntat de millorar la cultura de Mataró).

2. El nivell del debat va ser interessant. Sol ser normal que en un acte d’aquestes característiques cadascú opini en funció dels “interessos” del col·lectiu que representa però aquest simple particularisme es va veure “col·lectivitzat” en algunes anàlisis. Em quedo amb tres idees que comparteixo: una diagnosi acurada de la realitat cultural de Mataró, la necessitat de sacsejar la cultura mataronina canviant algunes inèrcies que fa massa temps que duren i alguna proposta concreta interessant.

3. El
discurs d’en Joan Antoni Baron és d’aquells que fan trempar. Només cal llegir-lo.

Com algú va dir durant la jornada, o ara o mai!

Les rodalies que no volem



Em dic Sergi Bonamusa, tinc 41 anys i soc un sofert usuari de la RENFE. És trist, per algú que creu en el transport públic, que paga religiosament el bitllet en les seves més diverses formes (el d’estudiant quan anava a la universitat, bitllet senzill poques vegades i bonotren –el de 10 viatges integrat o no- les que més) i que, per tant, no salta mai la tanca de l’estació de Mataró (felicitats al dissenyador de torn, construir una tanca en format escala facilita enormement l’accés per la patilla), que quasi diàriament fa el trajecte d’anada i tornada Canet – Mataró, que reconeix que el tren és el seu mitjà de transport favorit, on a més ha aconseguit il·lustrar-se (és on més llibres he llegit), que l’hi encanta contemplar el mar assegut o dret...

Doncs bé, tot i que seria absurd negar que sempre hi ha hagut deficiències en les rodalies que m’ha tocat viure i que la paciència no és precisament la meva virtut, n’estic fins més enllà de suportar retards per causes vàries i repetitives, que t’informin deficientment del què passa, de tenir complexa de sardina enllaunada en hores punta, de pagar per un servei deficient...

No voldria pas creure que l’estratègia de desinvertir en la xarxa de rodalies fou una mesura del govern Aznar per fuetejar el transport públic i fomentar el privat, però és evident que ara estem pagant les conseqüències de no haver invertit quan tocava.

L’Espanya que ja us regalo


Cada dia em fot més ràbia que l’estratègia del PP per aconseguir els vots necessaris per tornar al poder es basi únicament en la manipulació i la mentida. Em fot veure’ls com munten manifestacions per carregar-se la política antiterrorista del govern i veure com quan manaven aplicaven les mateixes mesures; em fot la data estratègicament escollida per la mani teòricament convocada per protestar contra l’atenuació de la pena d’un altre impresentable, l’etarra De Juana Chaos. Quina casualitat que sigui el 10 de març, sembla fet expressament per tapar les vergonyes del record de l’11-M, les conclusions que s’entreveuen del judici (com és que un impresentable com l’Acebes, el de les dues línies d’investigació, encara té protagonisme públic?) i, per sobre de tot, em fot que en Rajoy, en el seu discurset, ni esmentes un atemptat que va costar 192 vides (aleshores ell era ministre, bé deu recordar-ho!) ; em fot veure onejar banderes espanyoles amb l’àliga en les manis que convoca o promou el PP (“quien tuvo retuvo!” que diria aquell); em fot la voluntat inqüestionable que tenen aquesta gent de dividir el país entre bons i dolents (el proper pas, quin serà? Procurar que surtin els tancs al carrer per aixafar els “rojos-separatistas”, és a dir, tots els que no pensen com ells?). Em fot escoltar l’Aznar com se n’enfot de tots nosaltres reconeixent que d’armes de destrucció massiva res de res i com té la barra de justificar la seva intervenció a la guerra de l’Irak amb arguments puerils. Em fot posar la radio al matí i escoltar com en Jiménez Losantos escup gripaus dia si i dia també. Em fot viure en un país com el que representen aquesta gent. Com deia en
Rubianes, a la merda amb aquesta Espanya.

1 comentari:

Joana ha dit...

A veure si gaudim més sovint dels teus escrit bonic!.
Un petonet.