dimecres, 17 d’octubre de 2007

El culebró de mai acabar


Nota: aquesta no és la foto de la fàbrica Fàbregas i de Caralt, malgrat que algú s'ho pensi! És el temple de Ramses II , catalogat com a patrimoni de la humanitat i traslladat, degut a la construcció de la presa d'Asuan, prop del seu emplaçament original entre el 1964-1968.

Ja fa temps que en aquest país s’han posat de moda els culebrots. De producció pròpia o importats, enganxen els televidents mercès el seu format per capítols, a guions que reprodueixen, en alguns casos, escenes quotidianes properes a aquells que hi queden enganxats i certes dosis d’intriga que mantenen la tensió. A vegades, però, no cal recorre a la televisió per gaudir d’una sèrie d’aquestes característiques i, de fet, tampoc cal anar massa lluny per trobar exemples que mantenen entretingut el personal. La història de la fàbrica Fàbregas i de Caralt de Mataró es podria emmarcar tranquil·lament dins la categoria de producte televisiu de moda (entrega per capítols, personatges variats, intriga...).

Si durant anys i panys d’aquesta fàbrica en desús pràcticament no n’ha sentit a parlar ningú i hom ha assistit impàvid a la seva degradació física (tant quan ha estat en mans privades com públiques), quedant únicament com a testimoni d’un temps passat i d’una activitat industrial (farinera primer i paperera després) que actualment es mou per altres lògiques i que difícilment tornarà, avui és l’estrella convidada al show mediàtic de la política mataronina.

Hom es pot preguntar com s’ha arribat a aquesta situació? Fem-ne un petit repàs. Tot va començar amb la revisió del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Mataró allà pel 2002 i amb la inclusió d’aquesta fàbrica en un document que té com a finalitat dotar de diferents nivells de protecció aquells elements arquitectònics que tenen una certa vàlua i que, per tant, es bo que es conservin per mantenir una certa identitat de ciutat i per saber, a partir d’aquests referents, d’on venim. Cert és, ja ho he escrit alguna
altra vegada, que quan s’inicia un procés d’aquestes característiques la tendència habitual és a protegir tot el què es pugui i més en el cas de Mataró, on per molt que se sigui una ciutat amb tradició industrial, els edificis que van hostatjar les diferents activitats (bàsicament tèxtil i derivats) tenen un valor més romàntic o nostàlgic que artístic o arquitectònic (els nostres empresaris pretèrits deurien ser arquitectònicament més garrepes que alguns de Terrassa o Sabadell!). Dit això, també és evident que catalogar no vol dir mantenir immutable per sempre un edifici (de fet, les pròpies naus industrials han estat elements vius i canviants adaptant-se sovint a les noves necessitats que el temps va demandant i reformant-se en aquest sentit) sinó que també s’estableix un sistema de descatalogació que sol implicar un informe tècnic que justifiqui el fet i que posteriorment cal elevar a la Comissió de Cultura de la Generalitat de Catalunya que és qui acaba tallant el bacallà.

Fins aquí res que no s’hagi produït en pobles i ciutats del nostre país. Es cataloga i es descataloga de forma justificada i no passa res. Ep, a no ser que s’hi comencin a barrejar altres històries com ha estat el cas que ens ocupa. De fet, el gran sarau s’origina en el moment en que se sap que es preten descatalogar Can Fàbregas per instal·lar en el solar que deixarà buit un Corte Inglés. A partir d’aquí entren en acció els diferents personatges del culebrot i que, englobats en la
Plataforma Salvem Can Fàbregas, em permeto enquadrar en tres categories:

1. Els patrimonialistes nostàlgics: vagi per endavant que em mereixen tot el meu respecte i que m’incloc parcialment en aquesta categoria. És a dir defenso, de fa anys, el patrimoni de la ciutat però soc conscient de les seves limitacions (llegeixis vàlua) i tinc molt clar que cal conservar testimonis del nostre passat i posar-los en valor per tal que les generacions futures coneguin de primera mà com va evolucionar aquesta ciutat. Ara bé, això no implica necessàriament haver de conservar-ho tot per acabar constituint un parc temàtic (dos exemples del país veí: la
ciutat fortificada de Carcassona i la llotja de Perpinyà. El primer il·lustra que en l’àmbit de la restauració del patrimoni cada “maestrillo tiene su librillo” ja que es va actuar d’acord amb els cànons del gòtic del nord que, per cert, no té res a veure amb el del sud i ha derivat amb un ús fonamentalment turístic, mentre que el segon s’ha restaurat i donat un ús que tot i no tenir res a veure amb els seus inicis manté l’estructura i hores d’ara dóna servei de menjar ràpid a la població).

En aquest àmbit, el que si que tinc molt clar és que molts han aprofitat l’excusa del patrimoni (on eren molts d’aquests en altres lluites històriques per conservar l’escàs patrimoni de la ciutat? On eren en els fòrums on es parla de patrimoni i on mai se’ls hi ha vist el pèl? On eren quan es va aprovar el catàleg del patrimoni i no van pronunciar-se per incloure més edificis dels que actualment estan catalogats?) per defensar altres interessos més o menys ocults.

2. Els anti Corte Ingles: També he escrit
alguna que altra vegada sobre aquells que de forma sistemàtica s’oposen a que a la ciutat vinguin operadors comercials potents no sigui que es quedin sense el tall de pastís que els deu correspondre per dret diví. Amb el Corte Inglés ens tornem a trobar aquesta mateixa pedra a la sabata: Alguns aprofiten la “qüestió” patrimonial per defensar els seus interessos personals que no són altres que evitar, costi el que costi, que un nou competidor potent s’instal·li a la ciutat. En tant que consumidor em toca defensar la postura contrària (quanta més competència millor per les nostres butxaques). Però aquest argument, egoista com el que defensen els camuflats del “no al Corte Inglés”, té raons de molt més calat. I és que si hom mira els beneficis que aquesta empresa aportarà a la ciutat és fa difícil, en termes cartesians, oposar-se a la seva arribada. Al voltant de mil llocs de treball directes o indirectes no són menypreables per una ciutat amb un atur estructural que és el que és. Alguns diuen que paguen misèria, d’altres que qui posa les condicions és El Corte Inglés, més que crearà un caos circulatori que no ens en sortirem, que si desertitzarà el comerç urbà, que l’emplaçament no és l’idoni, que si es podria aprofitar l’estructura actual de Can Fàbregas... Pegues es poden posar totes les que es vulgui, però per justificar-les cal ser seriós i basar-se en dades fiables i contrastades.

Anem a pams. En primer lloc cal dir que les condicions de l’arribada del
Corte Inglés a Mataró les ha posat l’ajuntament a través del plec de clàusules corresponent i que prèviament s’han portat a terme els preceptius estudis per analitzar l’impacte d’aquests grans magatzems sobre el comerç urbà i sobre la circulació de la zona. I ambdós demostren la viabilitat del projecte. Al marge, òbviament, d’aquells que pel seu compte realitza qualsevol empresa d’aquesta magnitud per instal·lar-se en un indret concret. No deu ser tant difícil d’entendre que Mataró i el seu entorn aporten suficient massa crítica (en termes de potencials consumidors) per instal·lar-se aquí i seguint amb la política d’expansió del Corte Inglés també deu ser raonable que s’instal·lin en el casc urbà doncs la seva aposta (aquí i arreu) és el comerç urbà. No estem parlant d’una gran superfície que sol apostar clarament per instal·lar-se a la perifèria i que, per tant, fa indispensable el vehicle privat per desplaçar-se. Si a més tenim en compte que bona part dels comerciants organitzats entenen que la seva arribada és beneficiosa pel comerç de la ciutat i que l’emplaçament proposat dinamitzarà una zona que clarament ho necessita alguns arguments capciosos cauen pel seu propi pes. El tema de si paguen molt o poc en aquestes empreses sempre es resol de la mateixa manera: hi ha un conveni marc que és el que fixa els salaris en funció de la qualificació professional requerida (ja m’agradaria que molts “botiguers” fessin el mateix).

Per últim, també és important assenyalar alguns aspectes previstos en el plec de clàusules: la inversió de 1,3 milions d’euros en patrimoni (destinats inicialment i espero que final a rehabilitat Can Marfà, una fàbrica amb més cara i ulls que Can Fàbregas i que exemplifica perfectament el passat tèxtil d’aquesta ciutat), 2,7 milions d’euros en arranjar carrers de la zona, un aparcament a la zona que completaria el propi del centre i, a més, es compromet a contractar el personal necessari amb denominació d’origen capgrossa i entorns. Beneficis tots ells evidents per una ciutat amb un atur d’un
perfil determinat que s’ajusta perfectament a les necessitats laborals que ha de contractar aquesta empresa

3. Els polititzadors: és evident que les decisions que prenen els nostres governants tenen molts números per ser ràpidament contestades en sentit invers per l’oposició. És el joc de la política. I el cas de Can Fàbregas no n’ha estat l’excepció i més quan les decisions s’han anat prenent en període preelectoral. Alguns s’han apuntat a la polèmica, altres l’han alimentat megàfon en mà, però tots ben units per aconseguir un grapat de vots. Si per això s’ha hagut de deixar de banda la coherència i el sentit de ciutat, s’ha fet sense posar-se vermell en cap cas. Torna a ser el joc de la política (la de baix nivell és clar!). I per posar certa dosi de seny el govern proposa posposar aquesta història fins després de les eleccions i encarregar un
estudi per valorar un possible trasllat de Can Fàbregas. Tots parats fins després de les eleccions. Això si, s’encarrega l’estudi a un arquitecte prestigiós de la ciutat amb solvència contrastada en rehabilitació de patrimoni. I amb el nou consistori (amb alguna que altra diferència vers l’anterior) ja tenim l’estudi!

I quines són les conclusions? Doncs, al marge d’anunciar diferents possibilitats (mantenir l’edifici on és rehabilitant-lo –suposo que acabaria formant part del Corte Inglés o quedaria encaixonat entre aquest i amb el cost de l’operació a càrrec de l’ajuntament-, derruir-lo i construir-ne una rèplica o desmuntar-lo i aprofitar els elements originals més “significatius” per construir-ne una rèplica. Sembla ser que la opció que es veu amb més bons ulls és la tercera donat que aconseguiria preservar part de la fàbrica (la que es troba en més bones condicions) i s’instal·laria en la mateixa zona donant-li una certa preeminència. En aquest cas, el cost de l’operació aniria a càrrec del promotor de torn i no de les arques municipals.

A més, no cal perdre de vista que tota aquesta moguda s’insereix en una remodelació de la zona que agençarà tot aquest sector de la ciutat i que comportarà la construcció d’un nou CEIP a la fàbrica Fontdevila i Torres, habitatges (70 de règim protegit), espais verds, dotació d’espais terciaris i ampliació de carrers. Una bona actuació que dignificarà una zona que forma part de la trama urbana de Mataró.


La veritat és que si intento aplicar la raó en el resultat de l’estudi tinc un problema important. No em convenç ni de bon tros cap de les solucions plantejades. Per què cal esmerçar esforços i diners (siguin de qui siguin) per traslladar una fàbrica que poc valor patrimonial té? No seria més senzill retornar a la idea inicial i descatalogar la fàbrica (això si, amb una votació en el marc de la Comissió del Patrimoni d’acord amb el reglament i que vagi precedida del corresponent informe tècnic, signat i rubricat, que la justifiqui), documentar-la convenientment i a terra s’ha dit? El sentit comú em diu això, però el joc polític a vegades està mancat d’aquesta característica. Puc entendre que la rèplica pot trobar més consens entre els socis del govern (cal recordar que la postura dels dos socis minoritaris del govern ha estat força ambigua: alguns membres destacats d’IC-V es manifestaven al carrer mentre d’altres defensaven la descatalogació.) i l’oposició (CIU també feia presència activa en la mani i el PP, tot i haver apuntat públicament que està d’acord amb l’arribada del Corte Inglés també feia la viu viu esperant que es rostis el govern). Reconec que, malgrat no m’agrada, és una solució possibilista tot i que ja veurem quines majories es poden articular al ple (no les tinc totes amb els socis i menys amb l’oposició, tot i estar convençut que tots són conscients que l’arribada del Corte Ingles a Mataró és una oportunitat que no s’ha de deixar perdre. I, si és així, a la ciutadania, a la que cal mantenir informada amb rigor, li tocarà prendre’n nota i demanar responsabilitats). En tot cas, algú haurà de decidir i, com diu el regidor d'urbanisme, ho hauran de fer aquells que cobren per això.

1 comentari:

Joana ha dit...

Jo crec, i ho dic sincerament, que son quatre pijos del centre que criden molt i no se per quin motiu els tenen certa por...
Trobo una barbaritat absoluta la despesa que val el trasllat, sols cal anar caminant per Mataró i veuràs un munt de coses sense fer. voreres malmeses, passos de vianants sense pintar, papereres trencades... però... sembla que ningú ho veu!.
Ostres... vaig dir que no tocaria aquest tema per no "ferir" sensibilitats....
Però és que em posa a mil!!!.
Un escrit estupendo noi.
Un petó.