La campanya electoral del PSC a les passades eleccions al Parlament de Catalunya presentava com a eslògan allò de “fets, no paraules”. D’aquesta manera es pretenia posar de relleu la capacitat de gestió del candidat a President per sobre d’un seu punt feble prou conegut, la retòrica, i, per altra banda, l’eslògan també reforçava una diferència fonamental amb el què tradicionalment havia estat la política dels governs convergents (el bla, bla, bla que sovint contradeien els fets –recordeu allò del “mai pactarem amb el PP”, la història del Majèstic i el suport parlamentari que uns i altres es van donar?-).
Passades les eleccions i ja amb Montilla investit President amb els vots de la majoria parlamentària que ha format govern (PSC, ERC i ICV), el President se n’ha hagut de sentir de tots colors: que si ens hem begut l’enteniment per tenir un president “xarnego”, que en ell predomina la grisor, que no sap articular paraula, que és la veu cantant del PSOE a Catalunya... Doncs ves per on, que se’n va a Madrid i, clar i català, els hi engega un discurs que no deixa de ser un clar avís per navegants: o es recondueix la situació que actualment està patint la ciutadania de Catalunya o ateneu-vos a les conseqüències. D’acord que totes les paraules són interpretables o matisables, però des del meu punt de vista, el President està dient allò de “si no us espavileu, aquí us quedeu”. Aquesta vegada ha primat les paraules per sobre dels fets. Ni en Pujol en els seus millors moments es va atrevir a verbalitzar amb tanta contundència el sentiment del Català emprenyat.
Alguns ja diuen que estem davant d’un foc d’encenalls, d’estratègia davant les properes eleccions estatals (o el PSC s’espavila o els resultats no seran els esperats malgrat l’apuntat en les darreres enquestes). Jo més aviat crec que Montilla no fa res més que recollir un sentiment del carrer derivat de problemes reals que ens toquen de prop (160.000 persones pateixen diàriament un calvari per arribar a la feina, a l’escola o a casa, uns quants milers més van veure com es quedaven sense energia durant un espai de temps considerable, d’altres pateixen, dia si i dia també, el col·lapse de les infrastructures viàries...) i d’algun altre de profund calat polític que es veu a venir (quin serà el futur de l’Estatut, aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, després del recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP?).
Aquests fets no són una casualitat. Deriven de dues circumstàncies al meu entendre gravíssimes: la manca d’inversió continuada de l’Estat vers Catalunya (alguna cosa no deu anar a l’hora quan fins i tot els empresaris s’aixequen en peu de guerra) i el discurs anticatalanista que fa anys funciona a les mil meravelles a les Espanyes (alimentat com mai des que el PP va perdre del eleccions generals del 2004).
Parteixo de la base que cal ser solidaris i, per tant, que hi ha territoris (els més rics) que han de contribuir a millorar les condicions d’altres (els més pobres) fins assolir un cert equilibri (no és tant estrany, és el que ha fet Alemanya a la Unió Europea). Ara bé, això no vol dir que arribi un punt on aquests darrers puguin espavilar-se solets (tampoc es tracta de viure sempre de la moma!) ni que aquesta categoria de territori “ric” impliqui que aquí no s’hagi d’invertir un duro (euro en termes moderns). I aquesta és la situació amb que s’ha trobat Catalunya. Durant anys i panys la inversió de l’Estat en allò que l’hi toca (que per això n’ostenta les competències) i, especialment, en elements estratègics s’ha decantat decididament per Madrid (us recomano un cap de setmana intens per la capital del xotis i després compareu la situació actual amb qualsevol àlbum de fotos de fa poques dècades) i a Catalunya l’hi ha tocat les engrunes. És allò de la balança fiscal deficitària que fa anys pregona l’Antoni Castells, l’actual conseller d’economia i Finances de la Generalitat. Tanmateix, amb l’Estatut s’ha posat fil a l’agulla per solucionar una situació de totes totes injusta. I tampoc cal deixar de banda que el govern del PSOE està invertint molt més a Catalunya que el seu antecessor del PP (segurament no tot el que ens tocaria i amb efectes, per allò de que la inversió no es palpa d’avui per demà, a mig – llarg termini).
En el tema de les inversions, però, tampoc cal posar-se una vena als ulls i atribuir únicament aquesta situació a factors exògens. Si ens mirem el melic també trobarem algun element distorsionador que ajuda a magnificar uns problemes que són palpables i reals. O no és cert que l’esforç inversor de la Generalitat en els governs Pujol va ser més aviat pobre? Això si, l’eix transversal (per cert, cada dia més col·lapsat) el van inaugurar mil i una vegades. I què me’n dieu de la tàctica d’aplicar allò de la política del peix al cove respecte a l’Estat (i encara sort que en Pujol ens venia que, tant amb governs del PSOE com del PP, CiU era decisiva a Madrid!) I ja posats, algun dia algú ens explicarà perquè determinats aspectes de l’Estatut de Sau van quedar amagats ben al fons del calaix i mai es van desenvolupar.
Respecte a l’anticatalanisme, convenientment alimentat en funció del moment i les circumstàncies, difícilment ens el traurem de sobre mentre aquesta opció continuí essent un element que dóna rèdits electorals. El PP l’ha portat fins a extrems insospitats (només cal donar un cop d’ull a les martingales que es van inventar –amb recollida de signatures inclosa- per fer fracassar l’Estatut de Catalunya i el recurs vigent en el Constitucional) però tampoc cal oblidar determinats discursets de prohoms (afortunadament ja retirats de l’escena pública) del PSOE de l’estil Rodríguez Ibarra i Bono. O per què no dir-ho, les darreres declaracions de la fantàstica ministra de Foment, que quasi bé a dir “de què es queixen aquests catalans” (suposo que s’adreçava a aquells que l’hauran de votar en les properes eleccions i no als que patim la seva gestió). Potser caldria invertir més decididament en educació i cultura per eradicar determinades conductes en territoris no massa llunyans, explicant que els catalans no tenim ni banyes ni cua i que si reclamen el que ens pertoca és per això, perquè ens pertoca, i perquè hem estat solidaris com ningú.
De tota aquesta complexitat d’interessos em preocupa especialment que mentre aquí hem estat massa temps aplicant el discurset victimista (en Pujol n’era un mestre amb en Mas com a alumne avantatjat) o hem callat (on eren els empresaris fa una dècada, quan ja era clar que les inversions adreçades a Catalunya eren marginals), altres s’espavilaven i hores d’ara ens passen la mà per la cara (“Madrid ya no se quema, ya no se quema Madrid”). I no dubteu que ens costarà temps i esforços posar-nos a l’alçada.
Sovint em pregunto què queda d’aquella Catalunya que era el motor econòmic d’Espanya i que basava el seu lideratge en la tradició emprenedora (les empreses se’ns deslocalitzen amb una facilitat impressionant –haurem d’anar al País Basc perquè ens donin unes quantes lliçons de com actuar en política industrial-) i la creativitat (no només empresarial, sinó també cultural). No es tracta de caure en la nostàlgia i dir que cal que torni el segle XIX (aquesta postura la deixo pels esencialistes que només enarboren la senyera i s’omplen la boca de virtuts caduques), sinó de ser realista i de posar les bases perquè aquest país prosperi avui i demà, sigui socialment just i tingui oportunitats de desenvolupament en un món complex.
Potser si que, per aconseguir-ho i si les coses segueixen pel mateix camí, caldrà donar un cop de puny sobre la taula, dir prou i acompanyar aquest gest amb fets concrets i substancials (ja veurem que passarà si el Tribunal Constitucional tomba el vigent l’Estatut). Una bona notícia: Si tenim en compte el ressò mediàtic que han tingut les paraules del nostre President allà per les Espanyes (sorprenentment, pel període en que estem, quasi estèril per part d’aquells que aprofiten la més mínima per fomentar l’anticatalanisme), tampoc els deurà importar, vista la desafecció, que fotem el camp per la porta del davant (o per la del darrera, que m’és igual).
Passades les eleccions i ja amb Montilla investit President amb els vots de la majoria parlamentària que ha format govern (PSC, ERC i ICV), el President se n’ha hagut de sentir de tots colors: que si ens hem begut l’enteniment per tenir un president “xarnego”, que en ell predomina la grisor, que no sap articular paraula, que és la veu cantant del PSOE a Catalunya... Doncs ves per on, que se’n va a Madrid i, clar i català, els hi engega un discurs que no deixa de ser un clar avís per navegants: o es recondueix la situació que actualment està patint la ciutadania de Catalunya o ateneu-vos a les conseqüències. D’acord que totes les paraules són interpretables o matisables, però des del meu punt de vista, el President està dient allò de “si no us espavileu, aquí us quedeu”. Aquesta vegada ha primat les paraules per sobre dels fets. Ni en Pujol en els seus millors moments es va atrevir a verbalitzar amb tanta contundència el sentiment del Català emprenyat.
Alguns ja diuen que estem davant d’un foc d’encenalls, d’estratègia davant les properes eleccions estatals (o el PSC s’espavila o els resultats no seran els esperats malgrat l’apuntat en les darreres enquestes). Jo més aviat crec que Montilla no fa res més que recollir un sentiment del carrer derivat de problemes reals que ens toquen de prop (160.000 persones pateixen diàriament un calvari per arribar a la feina, a l’escola o a casa, uns quants milers més van veure com es quedaven sense energia durant un espai de temps considerable, d’altres pateixen, dia si i dia també, el col·lapse de les infrastructures viàries...) i d’algun altre de profund calat polític que es veu a venir (quin serà el futur de l’Estatut, aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, després del recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP?).
Aquests fets no són una casualitat. Deriven de dues circumstàncies al meu entendre gravíssimes: la manca d’inversió continuada de l’Estat vers Catalunya (alguna cosa no deu anar a l’hora quan fins i tot els empresaris s’aixequen en peu de guerra) i el discurs anticatalanista que fa anys funciona a les mil meravelles a les Espanyes (alimentat com mai des que el PP va perdre del eleccions generals del 2004).
Parteixo de la base que cal ser solidaris i, per tant, que hi ha territoris (els més rics) que han de contribuir a millorar les condicions d’altres (els més pobres) fins assolir un cert equilibri (no és tant estrany, és el que ha fet Alemanya a la Unió Europea). Ara bé, això no vol dir que arribi un punt on aquests darrers puguin espavilar-se solets (tampoc es tracta de viure sempre de la moma!) ni que aquesta categoria de territori “ric” impliqui que aquí no s’hagi d’invertir un duro (euro en termes moderns). I aquesta és la situació amb que s’ha trobat Catalunya. Durant anys i panys la inversió de l’Estat en allò que l’hi toca (que per això n’ostenta les competències) i, especialment, en elements estratègics s’ha decantat decididament per Madrid (us recomano un cap de setmana intens per la capital del xotis i després compareu la situació actual amb qualsevol àlbum de fotos de fa poques dècades) i a Catalunya l’hi ha tocat les engrunes. És allò de la balança fiscal deficitària que fa anys pregona l’Antoni Castells, l’actual conseller d’economia i Finances de la Generalitat. Tanmateix, amb l’Estatut s’ha posat fil a l’agulla per solucionar una situació de totes totes injusta. I tampoc cal deixar de banda que el govern del PSOE està invertint molt més a Catalunya que el seu antecessor del PP (segurament no tot el que ens tocaria i amb efectes, per allò de que la inversió no es palpa d’avui per demà, a mig – llarg termini).
En el tema de les inversions, però, tampoc cal posar-se una vena als ulls i atribuir únicament aquesta situació a factors exògens. Si ens mirem el melic també trobarem algun element distorsionador que ajuda a magnificar uns problemes que són palpables i reals. O no és cert que l’esforç inversor de la Generalitat en els governs Pujol va ser més aviat pobre? Això si, l’eix transversal (per cert, cada dia més col·lapsat) el van inaugurar mil i una vegades. I què me’n dieu de la tàctica d’aplicar allò de la política del peix al cove respecte a l’Estat (i encara sort que en Pujol ens venia que, tant amb governs del PSOE com del PP, CiU era decisiva a Madrid!) I ja posats, algun dia algú ens explicarà perquè determinats aspectes de l’Estatut de Sau van quedar amagats ben al fons del calaix i mai es van desenvolupar.
Respecte a l’anticatalanisme, convenientment alimentat en funció del moment i les circumstàncies, difícilment ens el traurem de sobre mentre aquesta opció continuí essent un element que dóna rèdits electorals. El PP l’ha portat fins a extrems insospitats (només cal donar un cop d’ull a les martingales que es van inventar –amb recollida de signatures inclosa- per fer fracassar l’Estatut de Catalunya i el recurs vigent en el Constitucional) però tampoc cal oblidar determinats discursets de prohoms (afortunadament ja retirats de l’escena pública) del PSOE de l’estil Rodríguez Ibarra i Bono. O per què no dir-ho, les darreres declaracions de la fantàstica ministra de Foment, que quasi bé a dir “de què es queixen aquests catalans” (suposo que s’adreçava a aquells que l’hauran de votar en les properes eleccions i no als que patim la seva gestió). Potser caldria invertir més decididament en educació i cultura per eradicar determinades conductes en territoris no massa llunyans, explicant que els catalans no tenim ni banyes ni cua i que si reclamen el que ens pertoca és per això, perquè ens pertoca, i perquè hem estat solidaris com ningú.
De tota aquesta complexitat d’interessos em preocupa especialment que mentre aquí hem estat massa temps aplicant el discurset victimista (en Pujol n’era un mestre amb en Mas com a alumne avantatjat) o hem callat (on eren els empresaris fa una dècada, quan ja era clar que les inversions adreçades a Catalunya eren marginals), altres s’espavilaven i hores d’ara ens passen la mà per la cara (“Madrid ya no se quema, ya no se quema Madrid”). I no dubteu que ens costarà temps i esforços posar-nos a l’alçada.
Sovint em pregunto què queda d’aquella Catalunya que era el motor econòmic d’Espanya i que basava el seu lideratge en la tradició emprenedora (les empreses se’ns deslocalitzen amb una facilitat impressionant –haurem d’anar al País Basc perquè ens donin unes quantes lliçons de com actuar en política industrial-) i la creativitat (no només empresarial, sinó també cultural). No es tracta de caure en la nostàlgia i dir que cal que torni el segle XIX (aquesta postura la deixo pels esencialistes que només enarboren la senyera i s’omplen la boca de virtuts caduques), sinó de ser realista i de posar les bases perquè aquest país prosperi avui i demà, sigui socialment just i tingui oportunitats de desenvolupament en un món complex.
Potser si que, per aconseguir-ho i si les coses segueixen pel mateix camí, caldrà donar un cop de puny sobre la taula, dir prou i acompanyar aquest gest amb fets concrets i substancials (ja veurem que passarà si el Tribunal Constitucional tomba el vigent l’Estatut). Una bona notícia: Si tenim en compte el ressò mediàtic que han tingut les paraules del nostre President allà per les Espanyes (sorprenentment, pel període en que estem, quasi estèril per part d’aquells que aprofiten la més mínima per fomentar l’anticatalanisme), tampoc els deurà importar, vista la desafecció, que fotem el camp per la porta del davant (o per la del darrera, que m’és igual).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada