Homínids o humans?

Us recomano el darrer llibre que he llegit. “El naixement d’una nova consciència”, de l’eminent arqueòleg Eudald Carbonell. És un text per reflexionar que, tal i com diu la contraportada, “explica una visió revolucionària sobre la condició humana en la qual la selecció tècnica s’ha anat imposant com a mecanisme d’evolució del comportament humà. Però és necessari un pensament social crític que ens conduirà cap a una espècie més humana”. Dit d’altra manera, l’Eudald qüestiona (en aquest i en altres llibres que ha publicat) que l’homo sapiens hagi assolit plenament la seva condició d’humà i que no ho farà fins que compleixi certs requisits. Crec que té raó i per mostra un botó:

Imagineu-vos una administració pública amb treballadors (funcionaris, laborals...), quadres de comandament (directius i gerència) i l’estructura política de torn.

Imagineu-vos que en aquesta santa casa només mana un per molt que els que hi ha per sobre d’aquest personatge es pensin que són ells els que tallen el bacallà.

Imagineu-vos que el personatge en qüestió decideix portar a terme canvis que afecten l’estructura en base a criteris poc clars, eliminant llocs de treball, promocionant a qui no molesta, donant prebendes als seus amics i a aquells que, d’una o altra manera, li alimenten l'ego. Això si, tot plegat vestit com a necessitats organitzatives, que aquest terme ho justifica tot.

Imagineu-vos que totes aquestes mesures es porten a terme amb el beneplàcit (per acció o omissió) d’aquells que han estat escollits per defensar els drets dels treballadors, aquells que se suposa que han de vetllar no només per la legalitat de les accions que afecten als treballadors (que per això ja hi ha advocats) sinó fonamentalment per la justícia (que no té perquè concordar amb el dret) i la defensa dels interessos del proletariat. I si les lleis no són justes caldrà tocar a la porta d'aquells que tenen en les seves mans canviar-les (diguis classe política) i argumentar el per què que el com ja el saben.

Imagineu-vos que aquests representants solen presentar poca batalla a l’ínclit personatge (ben inflat pel poder que, de nou per acció o omissió, l'hi han atribuït els que haurien de manar) doncs aquest, estrateg de pa sucat amb oli, els convenç en base a mesures poc lloables (a tu et pago més per fer no se ben bé què, a tu i a tu us trec la plaça perquè tingueu feina fixa, a tu et promociono la família...).

Imagineu-vos que aquesta mesura és just la punta de l’iceberg, que a continuació li tocarà el rebre a qui sigui (al que no em cau bé, al que es calb, a la de la minifaldilla, al que no pensa com jo, al de més enllà perquè em cal col·locar, amb plaça o externalizant, al meu amic de l’ànima).

Imagineu-vos, que amb el temps s’acaba aplicant aquella màxima, convenientment adaptada, que algú ja va escriure fa anys de “primer se’n van endur els que no pensaven com ell i jo no vaig fer res, després els que li queien malament i jo no vaig fer res, després va ser l’hora dels que molestaven i jo no vaig fer res i, finalment, se me’n van endur a mi. Ja no quedava ningú més dels meus companys”.

Amb aquest exemple, si fos real que potser ho és, hom se n’adona que la solidaritat i la consciència crítica d’espècie són elements que encara no estan al nostre abast. Si continuem pel camí de l’egoisme, del defensar els interessos particulars (allò que només m'àfecta a mi) sense veure que la defensa comuna dels interessos col·lectius és fonamental per avançar (cal trencar amb allò que deia en Franco del "haga como yo, no se meta en política"), no acabarem assolint mai aquesta humanitat que tant necessitem.