L’Alfonso Guerra, a més de passar a la història per ser la mà “esquerra” de Felipe González, tant als governs del PSOE als anys 80 com al propi partit, segurament també ho farà pel seu inconfusible humor andalús. A ell li devem més d’una perla en innombrables discursos o declaracions públiques. “La justicia es un cachondeo” va deixar anar en un dels seus moments d’inspiració. Més d’un es va estirar els cabells a l’escoltar-lo, d’altres encara riuen, però cal reconèixer que en determinades circumstàncies la frase ha fet fortuna i l’autor ha tingut més raó que un sant. Només cal donar un cop d’ull als darrers esdeveniments que més tinta han fet suar. En alguns casos segurament l’adjectiu “cachondeo” s’està quedant curt, en d’altres simplement sobra.
Dos casos (per no fer-me pesat): la sentència del judici dels atemptats de l’11-M a Madrid, i la paranoia del tribunal Superior del País Basc. Si bé el primer cas és un exemple clar que la justícia funciona, l’altre camina en sentit invers. En tres anys i mig s’han detingut els autors materials de la masacre (els que no es van immolar a Leganés), se’ls ha jutjat i s’ha dictat sentència. S’ha deixat ben clar que foren integrants d’una cèl·lula islamista qui perpetraren l’atemptat i s’ha posat de manifest que la teoria conspirativa que feia partícip de la matança a la banda terrorista ETA era i és una farsa. Les víctimes i els seus familiars han obtingut justícia, tot i que perquè aquesta sigui plena fa falta que aquells que van mentir impunement per intentar guanyar unes eleccions generals fos com fos demanin disculpes i pleguin d’una vegada per totes. I no penso només en alguns destacats dirigents del PP que encara continuen intoxicant a l’opinió pública (diguis Acebes o Rajoy) sinó també a determinats periodistes i directors de tots aquells mitjans de comunicació que es van prestar a actuar com a braç armat d’aquests formació política intoxicant dia si i dia també.
En l’altre costat de la balança tenim l’espectacle que està donant el Tribunal Superior de Justícia del País Basc amb la seva voluntat de d’asseure al banc dels acusats al lehendakari Ibarretxe i al líder socialista Patxi López per haver-se reunit amb membres de la ilegalitzada Batasuna durant la treva declarada per ETA. Diuen que hi ha base legal i com que el meu coneixement sobre lleis és el que és, no entraré a discutir aquest aspecte que, per altra banda, sembla que tampoc és tant clar (això ja ho diu gent que en sap). De veritat, en una democràcia consolidada com la nostra, es pot pretenir enviar a la presó a algú per parlar amb algú altre? Però si la política precisament es basa en el diàleg! Això de prohibir les reunions sona més a legislació del franquisme que no pas a l’actual i, si us plau, si en el corpus legislatiu d’aquest país encara queden rèmores del passat, que aquells que tenen l’oportunitat de fer noves lleis o canviar les vigents no perdin ni un segon i actuïn ara mateix.
Dos casos (per no fer-me pesat): la sentència del judici dels atemptats de l’11-M a Madrid, i la paranoia del tribunal Superior del País Basc. Si bé el primer cas és un exemple clar que la justícia funciona, l’altre camina en sentit invers. En tres anys i mig s’han detingut els autors materials de la masacre (els que no es van immolar a Leganés), se’ls ha jutjat i s’ha dictat sentència. S’ha deixat ben clar que foren integrants d’una cèl·lula islamista qui perpetraren l’atemptat i s’ha posat de manifest que la teoria conspirativa que feia partícip de la matança a la banda terrorista ETA era i és una farsa. Les víctimes i els seus familiars han obtingut justícia, tot i que perquè aquesta sigui plena fa falta que aquells que van mentir impunement per intentar guanyar unes eleccions generals fos com fos demanin disculpes i pleguin d’una vegada per totes. I no penso només en alguns destacats dirigents del PP que encara continuen intoxicant a l’opinió pública (diguis Acebes o Rajoy) sinó també a determinats periodistes i directors de tots aquells mitjans de comunicació que es van prestar a actuar com a braç armat d’aquests formació política intoxicant dia si i dia també.
En l’altre costat de la balança tenim l’espectacle que està donant el Tribunal Superior de Justícia del País Basc amb la seva voluntat de d’asseure al banc dels acusats al lehendakari Ibarretxe i al líder socialista Patxi López per haver-se reunit amb membres de la ilegalitzada Batasuna durant la treva declarada per ETA. Diuen que hi ha base legal i com que el meu coneixement sobre lleis és el que és, no entraré a discutir aquest aspecte que, per altra banda, sembla que tampoc és tant clar (això ja ho diu gent que en sap). De veritat, en una democràcia consolidada com la nostra, es pot pretenir enviar a la presó a algú per parlar amb algú altre? Però si la política precisament es basa en el diàleg! Això de prohibir les reunions sona més a legislació del franquisme que no pas a l’actual i, si us plau, si en el corpus legislatiu d’aquest país encara queden rèmores del passat, que aquells que tenen l’oportunitat de fer noves lleis o canviar les vigents no perdin ni un segon i actuïn ara mateix.
Allò de la separació de poders que ens explicaven a l’escola cada vegada sembla més un acudit que una realitat necessària. Però si en aquest darrer cas sembla com si alguna mà negra estigués interessada en engarjolar el màxim representant de la sobirania basca (escollit democràticament, tampoc ho oblidem) justificant-se amb un terrible crim comès contra la humanitat (parlar per intentar resoldre un conflicte que fa dècades que dura i que cap govern ni cap instància judicial ha aconseguit solventar!). Però, és clar que, veient l’espectacle de la renovació (ara si, ara no) del Consell General del Poder Judicial (si aquests són els que manen,imagineu-vos la resta) un no pot més que concloure que “la justicia és un "cachondeo” i de ca l'ample.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada