dimecres, 31 de març de 2010

Papa Nates


Fullejant la premsa –soc un antic, m’agrada embrutar-me les mans amb la tinta que, de tant en tant, desprenen diaris i llibres- i concretament El Punt Maresme, encara que de Maresme cada vegada en té menys si ens atenem al número de notícies que publiquen de la comarca, vaig descobrir una notícia d’aquelles que tutti quanti se n’ha fet ressó. El Papa posat a caldo per un tema que tot i sovintejar no deixa de, com a mínim, posar-me els pèls de punta: els capellans pederastes i la tranquil·litat amb que sovint els estaments eclesiàstics passen de puntetes aquest fastigós tema.

No soc catòlic, ni apostòlic ni romà. Per no ser, no soc ni generalista. És a dir, no m’agrada partir d’un fet concret i universalitzar-lo alegrement, tot i que aquest també és un esport nostrat: que si tots els polítics són corruptes, que si els d’aquella ètnia són uns xoriços, que els de l’altre tenen la particularitat de tenir les glàndules sudorípares alterades... Per això no m’agrada afirmar que l’església catòlica, apostòlica i romana està farcida d’abusa nanos. Ara bé, a les pomes podrides cal apartar-les encara que només sigui com a prevenció perquè poden fer malbé totes les del cistell. I no només cal apartar-les sinó que cal prendre mesures perquè els culpables –una vegada demostrat el fet- paguin i no només amb penitència i falses promeses de redempció. Tampoc reclamo que es tornin a instaurar els amfiteatres i que aquesta gentussa serveixi d’esmorzar al lleó de torn –es podrien indigestar-, però si que la justícia sigui igual per tothom. Diem que és allò de qui la fa la paga però adaptat a les circumstàncies del segle XXI.

No anem bé si l’església, entesa com a institució que aplega sota les seves files els fidels voluntaris –i algun involuntari que si resulta que t’han batejat, encara que no siguis conscient d’allò que t’estan fent, surts a l’inventari d’aquesta secta oficialitzada- amaga el cap sota l’ala, mira cap a l’altre costat o protegeix descaradament al pobre pederasta (per allò de protegir al dèbil? Per confessió i tot arreglat?).

Fets com aquests em reforcen dues tesis: l’anacronisme d’una institució més que mil·lenària i el meu ateisme. L’adaptació als nous temps i circumstàncies no saben massa ben bé que vol dir i així ens trobem sovint amb panegírics antiabortistes o anticondons i anti tantes altres coses. Per no parlar ja de fanatismes propis de qualsevol religió (això d’immolar-se enmig del metro, del tren o de la ciutat no entra en la meva cartesiana manera d’entendre la vida). I així els hi va, les esglésies cada cop més buides. Amb tot, no vull oblidar tots aquells capellans i mossens o monges i beates que es creuen el missatge de Jesús i es passen tota la vida pencant perquè les desigualtats socials desapareguin del mapa. Si aquests pintessin més en la jerarquia, segurament un altre gall cantaria.