Doctor

Estic enormement satisfet, orgullós i content. A la família tenim un doctor! (que no metge). Després de molts anys investigant, remenant papers per aquí i per allà, entrevistant-se amb aquell o aquella, la tesi doctoral d’en Joan Bonamusa i Roura ha vist la llum en sessió solemne a la Universitat Autònoma de Barcelona. I se l’ha tret amb cum laude!!!

Tampoc és tant estrany, deveu pensar, la teva tampoc és la única família que compta amb algú que s’ha llicenciat i doctorat. I menys en els temps que corren, quan estem davant de la generació més ben preparada de la història d’aquest país. Però, és clar, si teniu en compte que el meu pare (potser a partir d’ara l’haurem d’anomenar senyor Doctor) té, hores d’ara, 75 anys, la cosa ja se surt una mica de la normalitat (tampoc tant, deu dir aquell, no és pas el primer ni l’últim que s’espera a la jubilació per posar mans a l’obra). Però és que resulta que es va jubilar abans dels 65 i no pas per voluntat pròpia sinó forçat per una cardiopatia prou important. I fou aleshores quan va decidir (de fet ja ho tenia decidit feia temps) poder fer allò que més desitjava: avalar mitjançant títols oficials el seu enorme bagatge cultural. Els estudis i la prova de majors de 25 anys (maleïdes matemàtiques), la llicenciatura d’història i els cursos de doctorat a la UNED i, finalment (tornarem més endavant sobre aquest concepte) la tesi dirigida pel Dr. Joaquim Pera de la UAB.

La tesi d’en Bon (nom com tradicionalment se l’ha conegut en l’àmbit de l’arqueologia mataronina), titulada De la civitas d'Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona). De la Tetrarquia als carolingis, exemplifica no només el seu coneixement del territori i la història sinó també un compromís amb la ciutat que l’ha vist néixer. Compromís que ha exercit des de diferents punts de vista (cultural, polític, social, associatiu...) i amb vocació de servei a la col•lectivitat. Direu que com que soc el seu fill, m’estic deixant portar pel subjectivisme més contundent, però us ben asseguro que no és així. La seva obra n’és un bon testimoniatge.

Però no ens en anem per les branques i tornem al tema. El dia de la lectura de la tesi us puc dir que se’m va posar la pell de gallina. I no mentre el meu pare exposava (s’enrotlla massa però a aquestes alçades això ja no ho canviarem) sinó quan els membres del tribunal van prendre la paraula (esforç, constància, trajectòria vital, singularitat, vocació per compartir, capacitat de relació... són petits exemples de les perles que li van adreçar) i, sobretot, quan a través d’aquests adjectius em passaven pel cap imatges del passat (Torre Llauder, Can Modolell, Poblat ibèric de Burriac...) i noms concrets (Rafael Esteban, Jaume i Joan Turà, Pepe Garrido, Carles Martí, Francesc Navarro, Quim Garcia, Quim Pera, Joan Francesc Clariana, Albert Soler, Jaume Pujol, Josep Antoni Cerdà i tants i tants altres). Indrets i gent que han estat protagonistes de l’arqueologia mataronina dels anys 60 en endavant. Voluntarisme mai prou agraït que, afortunadament, amb el pas dels temps s’ha professionalitzat. I és que la Secció Arqueològica del Museu de Mataró no només dedicava temps i esforç a investigar per conèixer el nostre passat, sinó que també tenia molt presents els conceptes d’aprendre (els mítics cursets d’arqueologia de dissabte a la tarda amb pràctiques al diumenge al matí que es van convertir en escola de futurs arqueòlegs o per reencaminar vocacions subjacents) i compartir (la revista Laietana i la presència en jornades i congressos). Tinc la impressió que la tesi del meu pare és quelcom més que un treball d’investigació. Crec que també és de justícia que sigui un acte de reconeixement i homenatge a tots aquells que han contribuït a aportar llum a la història de Mataró a través de l’arqueologia.

Dubto, però, que aquesta història acabi aquí. Coneixent el meu pare i sabent que ha dedicat tota la vida a l’arqueologia de Mataró, especialment en temps difícils, tinc clar que no s’aturarà (de fet, quan sento que hi ha jubilats –i no jubilats- que s’avorreixen m’entren tots els mals. Això de l’avorriment és un concepte que entra dins la meva lògica). I a la meva mare li tocarà tenir una mica més de paciència per les hores que se’l continuarà trobant davant l’ordinador, però també se’l coneix de sobres i sap que difícilment s’estarà quiet. De fet, també tinc molt clar que ha estat gràcies a ella que el pare ha arribat fins aquí. Santa paciència, Margarida!