Tecnocampus

L’estructura econòmica de Mataró ha canviat substancialment en un període temps relativament curt. D’una base productiva centrada en el gènere de punt s’ha passat a una dependència cada vegada major del sector serveis i, en època de vaques grasses, de la construcció. Aquesta situació, comparable a tantes altres ciutats catalanes, no deixa de ser fruit de les transformacions que el pas del temps ens va oferint i dels canvis que es produeixen en el teixit econòmic.

Amb aquests ingredients sobre la taula, a finals dels 90, l’ajuntament va liderar un projecte destinat a diversificar l’activitat econòmica aprofitant una certa massa crítica i, com no, una certa moda que s’estenia arreu: allò de la societat del coneixement. D’aquí en va sortir el projecte Tecnocampus. Un projecte que el propi pas del temps també ha anat modulant fins trobar-nos en la situació actual i amb un horitzó, el 2010, que s’acosta ràpidament.

Si bé inicialment el Tecnocampus havia de ser un projecte que, aprofitant l’existència de l’EUPM, lligués universitat de base tecnològica, activitat econòmica, infraestructures i societat, hores d’ara sembla que s’ha reduït (si més no en la part visible) a un complex urbanístic situat a tocar de mar. Deixa de ser (el procés ha estat lent. Normal qual l’únic que estira del carro és l’ajuntament mentre altres s’ho miren en la distància tot xiulant la cançó del dissimulat, que aquesta ciutat mai s’ha caracteritzat per deixar anar amb facilitat els “quartos” que s’acumulen sota la rajola de casa) el què alguns han anomenat com a Tecnofum (l’empresari “modèlic” de noves tecnologies mataronines ha transformat camaleònicament el seu discurs des que el van nomenar cap de llista de CiU) per convertir-se en una realitat (encara que hores d’ara a nivell d’esquelet arquitectònic i grues).

Sempre s’ha venut el projecte Tecnocampus com un element que té com a tret diferencial respecte a parcs tecnològics que poblen el nostre territori pel fet de contenir el “saber” en el seu nucli central i que, gràcies a la fusió de les dues universitats presents a Mataró, a aquest component se l’hi afegeix el del management (gestió per entendre’ns millor). És dir, si a la capacitat tècnica i afegim la d’empresa podem trobar-nos que a Mataró es generen empreses de base tecnològica o que utilitzen millor aquesta per tirar endavant esquemes més tradicionals.

Ara bé, sempre he defensat dues coses, que hores d’ara crec continuen plenament vigents: cal fer alguna cosa més que un simple sumatori d’empreses i projectes ja existents a la ciutat i, per tant, situar al capdavant de l’agenda la recerca exhaustiva d’iniciatives econòmiques d’aquí i d’allà, existents o no, que s’instal·lin al Tecnocampus. Dit d’altra manera, no s’hi val omplir-lo amb el que ja hi ha (pocs nous llocs de treball s’aportarien). I, l’altra, cal fer tot el necessari per trobar partners (paganos que diem aquí) que injectin capital al projecte (si ens omplim la boca explicant que aquest és un projecte de centralitat territorial, on són els altres agents comarcals que sempre tenen bones paraules però, ep, quan es tracta de posar ma a la butxaca miren cap altres indrets; per no parlar d’institucions nostrades i no tant que també resen a la Verge del puny). Em consta que aquest camí ja s’ha iniciat, però falta concretar-ne els resultats i que aquests no siguin només engrunes.

Dels espais adjacents al Tecnocampus, aquells que s’han d’omplir de grues privades (i públiques) em temo que fins que passi la crisi en que ens trobem instal·lats trigarem encara a veure-les aparèixer.

I si algú interpreta que aquest post és un atac contra no se qui, que es relaxi disfrutant dels partits de futbol de la seva selecció (que no la meva), altrament dita “la roja” (si volen to eufòric poden connectar-se a la COPE o a la SER, que es més prosoe, ai perdó, progre). Jo, per la meva part, continuaré posant-li banyes: Força Puuuurtugal!!!!

Ja us ho fareu (II)

Suposo que es nota que estic decebut amb la política i, per reblar el clau, el que està passant a Mataró no m’està ajudant precisament a activar-me l’optimisme. Ja sé que segurament determinats fets importen a poca gent (si fem números en aquest apartat hi trobarem els de la secció opinió publicada i aquells que tenen contacte directe amb la política, bé per afició, devoció o nòmina. Ras i curt, un percentatge ínfim en un municipi de 120.000 habitants) però clar, si seguim donant determinada imatge pública potser algú (llegeixis projecte polític) acabarà prenent mal (és dir, allò que avui els ciutadans t’han atorgat, demà t’ho poden treure).

De fet, tampoc n’hi deu haver per tant si es té present que la ciutadania “normal” es preocupa per si el seu carrer està ben asfaltat i les voreres són amples, pel pudent contenidor de rebuig que l’hi han clavat just al costat de la seva vivenda pagada, a preu d’or, amb una hipoteca a 40 anys, per si quan arribi a casa amb el cotxe trobarà aparcament just al davant, de si el fill gran podrà practicar futbol al camp municipal de més avall o si el petit entrarà a l’escola bressol, de si podran treure a pixar el gos al parc del darrera sense que els multin per portar-lo deslligat i si, fruit de la crisi, perdran la feina a la construcció i hauran d’anar a treballar de cambrers a Santa Perpètua de la Remoguda amb un sou de puta pena. Preocupacions ben normals i prou raonades com per perdre el temps en batalletes a l’estil de si qui es queda les competències d’en Terradas és en Carlos (que sempre podrà assessorar a l’Alcalde sobre com anar vestit protocol·làriament a un partit de futbol) o Rita la Cantaora, de que la nova regidora serà la Núria Aguilar (alguns malpensats diuen que no la volen. Impossible, si això fos així no l’haguessin posat a la llista, oi?), de si el grup municipal és políticament fort o feble (coi de convergents que van escampant rumors), de si Can Fàbregas es desmunta peça a peça i es trasllada a la cantonada del davant (sense comentaris), de si el Corte Inglés ve o no (ep, que potser no caldrà anar a Santa Perpètua i hi trobarem feina!) o si els de CiU es dediquen a torpedinar amb no se què d’uns tiets. Tot plegat un psicodrama que no deu interessar a ningú més que als interessats.

Tot i això, al govern, malgrat el pim, pam, pum que practica determinada oposició (deu ser la seva feina, però aquesta hi ha maneres i maneres de fer-la, tot i que si un no si posa bé es pot estalviar algun que altre maldecap) cal reconèixer-li el mèrit d’haver fet bé els deures del dia a dia (la llista és llarga) però noi, aquestes excel·lències que valora el ciutadà normal i corrent (la senyora Maria que deia el mestre Remigi), semblen veure’s, mediàticament, eclipsades per notícies diem-ne tipus salsa rosa (o potser en aquest cas l’hi escauria el negre). Clar que, si ens basem en que l’electorat passa olímpicament dels mitjans de comunicació, es pot seguir fent la viu viu i creure’t que, com sempre, aquí no passarà res. Uns continuaran amb la història de difondre acusacions amb més o menys base (ells sabran) i els altres tancaran files. Bonic espectacle!

Però clar, després ens mirem com evolucionen els percentatges d’abstenció en les successives conteses electorals, i alguns visionaris conclouen que la ciutadania s’allunya de la política. Que no home, que les raons de mal pagador cal buscar-les en factors aliens a ella (l’entorn que diuen els de Can Barça) tot consolant-se amb el tòpic que això és el que passa arreu dels països amb forta tradició democràtica. Quatre llagrimetes per quedar bé, dos bons propòsits i ja ens veurem a les properes eleccions, que d’amnèsia també viu el polític.

Al final em creuré els que diuen que quan estàs al poder has de vigilar, per sobre de tot, que aquest, talment com un whisky de baixa qualitat, et fa perdre el sentit de la realitat, veure fantasmes on no n’hi ha i atribuir els propis errors als altres. Clar que sempre queda el recurs a la justificació (i, és veritat, hi ha crítiques de molts tipus, amb fonament o sense, amb prejudicis o sense, per construir o destruir, però en essència, la crítica ben entesa ens ha d’ajudar a créixer i a millorar, a superar errors i a no tornar a cometre’ls). Clar que és més senzill enrocar-se i no valorar discrepàncies que, malenteses, fan mal a l’oïda (és menys traumàtic rebre només aplaudiments). A vegades és més útil aplicar principis d’humilitat (la gent ho entén millor) que grans estratègies (per exemple i portant-ho a l’absurd, ocupar determinades trones ja va bé si es planteja com un sistema de defensa antimíssils per desviar-ne uns quants que ara apunten directament cap a més amunt) que tampoc entén ningú. El temps ens ho dirà.

Per si de cas, jo ja ho tinc més que decidit. Podria optar per plegar i, com altres, anar-me’n a casa, però la ideologia preval per sobre d’aquells que poden, amb la seva actuació, arribar a fer-nos-la perdre de vista (allò del bosc i els arbres). Per tant, continuaré opinant lliurement (que de culs venuts en sobren), intentant construir i argumentar sense censures (volgudes o induïdes).

Apali, ja us ho fareu!

Ja us ho fareu (I)

He esperat força hores abans de posar-me davant del word i escriure el que ve a continuació (i malgrat ja està picat i repicat ho publicaré per entregues que així tinc teca per més d’un dia). Diuen que això de la comunicació a través d’internet o via SMS propicia el cop calent i poc meditat. Doncs bé, perquè ningú m’acusi d’irreflexiu (començant per mi mateix) he preferit prendrem un cert temps, i, una vegada digerides les darreres notícies de política humorística mataronina, passar a la fase de reflexió que, aquesta vegada, va més enllà de la intimitat, malgrat soc dels que, com els futbolistes, durant molt temps han pensat que “la roba bruta es neteja al vestidor”. Clar que quan veus o t’expliquen que els que manen es passen aquesta regla d’or pel folre, explicant fora (sotovocce no fos cas que algú els acuses injustament de filtratges interessats) el que no volen/saben/poden explicar dins (malfiances?) i interpreten que qualsevol opinió discrepant es converteix en atac frontal a les essències (ai, ai, ai que tant misticisme i religiositat encara ens portarà a exportar la inefabilitat més enllà de la figura del Papa) sempre pots fer allò de respirar profundament i aplicar la teoria de “allò que val pels ells, també deu valer per la resta”, o no?. No, si a força que alguns es creguin, urbi et orbe, únicament les seves veritats, acabarem patint mal tots plegats.

No fa massa dies, el meu pare em comentava que havia rebut una invitació per assistir al sopar del 30è aniversari de la fundació del PSC. Tants anys com té d’afiliat, malgrat el seu compromís polític amb el socialisme democràtic ve de lluny, d’aquelles èpoques on significar-te per idees contràries al règim et portava més problemes que beneficis i quan la majoria social preferia més quedar-se a casa que mullar-se el cul per aconseguir aquesta democràcia on ara ens trobem còmodament instal·lats i que molts s’han trobat feta i refeta, tot desconeixent que aquest país ha viscut altres realitats. Realitats que encara s’entesten en recordar-nos personatges d’edat (titllats, en privat que en públic els va el peloteo, de fòssils per una nova generació política que tampoc ha begut de les fonts dels llibres d’història).

De fet, fa temps que penso que els valors que el meu pare (com altres) va exercir i em va traslladar (allò del compromís social i tonteries d’aquest estil) se n’estan anant a la merda a marxes forçades i que estem a les acaballes (si ja no està dada i beneïda!) d’una transició que substitueix una classe política diem-ne ideològica, per una altra (més moderna i renovada) on aquest component cada vegada pesa menys (afortunadament sempre hi ha excepcions) i primen més altres interessos. No vull dir amb això que ara, com deia en Zaplana, s’hagi d’estar en política per “forrar-se”, però si que per alguns el component de servei a la comunitat s’ha reduït al “servei a un mateix” (en termes de voluntat de poder i obsessió per mantenir-lo, de reconeixement volgut però no trobat en altres espais, de primera feina i de sou a final de mes...). I en aquesta jungla despunten personatges com aquell (poseu-hi nom, cognom i càrrec, que és fàcil) que avui vota el PP -i així ho escriu en el seu bloc, posteriorment (auto)censurat- per demà fer caps i mànigues per assolir una regidoria socialista (i l’obté, amb repicó final (?) al cap d’un any) i anar pujant en l’escalafó tot ajustant-se als designis dels qui manen (que també deuen necessitar que algú els digui el que volen sentir per allò d’incrementar l’autoestima i afermar l’inefabilitat) per, a la mínima que es pugui, optar a fotre-lis clatellada per abraonar-se sobre la tan preuada càtedra papal. I no perdem de vista que s’acosten congressos i potser cal començar a pagar fidelitats no sigui que t’amaguin amb muntar (i no seria la primera vegada) candidatura alternativa. No si, jo ja crec en la conversió de les ànimes, però alguns potser en fan un gra massa.

En política, també, la meritocràcia, el reconeixement a la tasca ben feta, es veu sovint substituïda per la xuscocràcia (pels que no heu tingut la possibilitat de fer la mili, explicar-vos que els xuscos no són res més que els llonguets/panets que hom podia degustar durant els àpats diaris i que, l’expressió, era d’us corrent per designar aquells militars que ascendien únicament en base a l’antiguitat o, dit barroerament a l’estil de la milícia, la capacitat de deglutir l’orgue sexual masculí del superior en l’escalafó).

(Continuarà....)

Xocolata

Hi ha determinats elements que identifiquen les tribus i subtribus urbanes (les crestes són pròpies dels punks, determinada roba de marca dels pijos, què seria dels okupes sense el gos que els acompanya? Etc.) i n’hi ha d’altres que són transversals, comuns a totes elles malgrat no tots els membres els usin o n’abusin. Posem per cas determinats tipus de substàncies d’aquelles que “fan riure” o “relaxen” (expressions clàssiques per definir-ne, de forma intranscendent, els efectes) i que, si no és per ús terapèutic hi ha certes limitacions legals en el seu consum i distribució (d’altres que provoquen efectes similars són perfectament legals i la única limitació per abocar-s’hi és ser major de 18 anys, però endinsar-nos per aquests camins seria motiu d’un llarg post i, sincerament, avui no toca).

Agradi o no agradi, el consum d’haixix és un fet habitual en la societat occidental i, especialment, entre els joves (no és que ho digui jo, feu una repassada a les estadístiques i ho podreu comprovar amb facilitat). De fet, m’atreviria a dir que el porret s’ha introduït tant a casa nostra que ja forma part de la cultura de l’oci. I ja se sap que on hi ha demanda també hi ha oferta, malgrat que en el nostre país uns i altres no tenen un punt de trobada legal (com poden ser els coffee shop tant estesos a Holanda) però qui més qui menys sap on se solen trobar els supermercats a l’aire lliure. Carrers, places, locals o cantonades de ciutats i pobles ben nostrats són indrets on es pot localitzar el camell de referència i on s’acosten els usuaris per proveir-se de la matèria primera.

I aquí ens trobem amb una altra qüestió de complicada resolució. Si la frase de “la policia no és tonta” va fer fortuna fa uns quants anys, la mateixa filosofia també es pot aplicar als traficants diem-ne a petita escala. Ja fa temps que van descobrir que portant petites quantitats a sobre sempre poden justificar que és per “consum propi” o, en el pitjor dels casos, si són detinguts, saben que al cap de quatre dies (per no dir hores) ja tornaran a ser al carrer i a seguir amb el negoci. És dir, els esforços policials segurament no es troben prou emparats amb les lleis vigents i potser caldria aprofundir en com acompasar uns i altres (però això ja és feina dels que fan les lleis i els que les apliquen).

Malgrat tot, no seré jo qui caurà en el recurs fàcil de dir que aquesta situació s’arregla només a cop de porra, sinó que prèviament cal aplicar allò de “val més prevenir que curar” (i que consti que, per exemple, el bombardeig mediàtic de campanyes contra la droga, explicant-ne els seus efectes sobre la salut i el comportament, no és escàs!).

Droga a Mataró? Igual que arreu és fàcil trobar-ne per tothom que vulgui consumir-ne. Actuacions combinades Mossos – Policia Local? Només cal llegir la premsa d’ahir. Queixes de veïns que veuen com el portal de casa es converteix en un anar i venir? També i normal, només cal tenir present que activitats d’aquestes característiques sumades als efectes col·laterals que solen provocar generen malestar i inseguretat. Polèmiques per l’actuació de la Policia? Una de prou mediàtica arrel de tancament del Centre d’Iniciatives Juvenils de Cerdanyola, gestionat per Xerinola. Sobre aquest assumpte s’han vessat mars de tinta en format notícia, comentaris i opinions i, per tant, segurament ja no vindrà d’una més. Vagi per endavant que crec que la policia va actuar d’acord amb el protocol de funcionament que tenen establert (tot i que no hagués estat malament coordinar-se amb la gent de Xerinola) però que, per altra banda, era innecessari tancar el centre de forma cautelar (que hi van trobar droga sembla una evidència que comparteixen totes les parts. El com hi va arribar ja és una altra història tot i que el sentit comú diu que bona part de la “incautada” deuria caure “accidentalment” de les butxaques dels fumetes de torn, però si s’ha de tancar qualsevol espai on els usuaris portin “costo” a sobre, que es vagin preparant les escoles i instituts -públics i concertats- d’aquesta ciutat que em temo que tots hauran de xapar). Tampoc crec que sigui necessari elevar situació a la categoria de drama irresoluble argumentant que els usuaris (habituals i potencials) no es tornaran a acostar mai més a aquest centre perquè ha estat clausurat temporalment.

Tampoc ens enganyem, qui utilitza aquests centres té un perfil molt determinat, amb unes necessitats derivades de situacions socials desfavorides que desemboquen en problemàtiques cal abordar des de diferents àmbits i de forma pluridisciplinar: treball amb la família, l’escola, l’entorn, el lleure, l’ocupació... I em sembla que aquestes circumstàncies són prou conegudes com per actuar de barrera d’entrada als serveis que ofereixen. No dubto que Xerinola fa una bona tasca (els conec, i en la seva vessant educació en el lleure, els vaig “patir” en més d’una ocasió) però m’agradaria que, a més de les lloances que darrerament se’ls ha fet, compartissin els resultats de la seva feina amb el comú. No aniria malament que, ara que s’han convertit en mediàtics, donin compte públicament de la seva gestió, explicant quina és la seva tasca, com es financen, quants usuaris han atès i quins resultats n’han obtingut... (ah, i si hi ha certa malfiança respecte els mitjans de comunicació local sempre poden recorrer als blocs o altres instruments, que d’addictes a la causa amb bloc propi també en tenen).

El que si que no compartiré amb ells i amb el seu entorn (immediat o no tant) és el comportament que alguns van tenir en el darrer ple on es va tractar el tema i on van prendre la paraula representants de l’entitat i de l’Associació de Veïns de Cerdanyola. Puc entendre l’emprenyada per no compartir el punt de vista del govern però mai el menysteniment cap a càrrecs electes que, agradi o no, ens representen a tots. Amb aquestes formes, les paraules se les emporta el vent i el que queda (i a alguns els retrata) són les actituds.

Carta oberta a l'Esteve Terradas

Foto: com no, de l'Andreu Nin

Benvolgut company,

He sentit cants de sirenes que diuen que marxes a ocupar noves responsabilitats allà per la Delegació del Govern i que deixes l’ajuntament que t’ha vist créixer políticament i com a persona (la cara de nen que mostren les fotografies del primer mandat et delata). N’has passat de tots colors per aquesta santa casa, però amb el teu treball has contribuït a girar la ciutat com un mitjó, a fer realitat un projecte del que avui en gaudeixen milers de ciutadans. Vagi per endavant que crec encertada la teva decisió de posar un punt i apart en la teva carrera política i voldria felicitar-te per haver adoptat aquesta sempre difícil decisió.

Si algú em pregunta allò tant suat de si el polític neix o es fa, li diré que, en el teu cas, i des del meu modest punt de vista, tu ets dels que ho porten a la sang, dels que posen per davant de tot les més profundes conviccions, dels que creuen que la política serveix per transformar una realitat sempre millorable, dels que fan del servei públic i del treball eficient una virtut.

Algú dirà que la teva carrera a la casa gran ha estat molt llarga, que ja era hora de prendre una decisió potser ajornada, però a aquests els diré que aquesta no només és una decisió personal, sinó que hi ha més factors que hi juguen. Quan vas en una llista electoral en llocs de sortida deu ser perquè algú creu que tens aptituds per anar-hi i, lògicament, aquesta decisió, posteriorment, es veu refrendada per dues urnes (les internes del partit i les externes dels ciutadans). I noi, a tu se t’ha votat repetidament.

Diuen que tens un caràcter diem-ne que fort (no serè jo, que t’he vist en acció alguna que altra vegada, qui dirà el contrari), però t’haig de dir que el compenses amb alguns valors que ja m’agradaria que els compartissin molts d’aquells que hores d’ara ostenten responsabilitats polítiques (sigui en les institucions sigui en “l’aparatu”): integritat, fermesa, noblesa, visió, capacitat d’escoltar...

Potser el meu respecte cap a la teva persona va més enllà de compartir aficions comunes (en alguna, darrerament, m’estàs superant, especialment pel que fa a assistència a concerts del nostre estimat Boss) sinó que també et dec alguna cosa en tant que, en moltes ocasions, m’has servit de referent (i m’has aguantat neures i preocupacions tot fent un cafè) i, per què no dir-ho, ets de les poques persones amb qui he compartit vida política que diuen les coses pel seu nom, de forma clara i directa, de les que val la pena escoltar (arguments per sobre de tot) i de les que saps que hi pots confiar perquè no t’apunyalaran per l’esquena.

Ja sé que tothom és prescindible, que el món no s’atura, però em sembla que al grup municipal del PSC et trobaran a faltar. Especialment pel que fa a la teva visió i capacitat política (quan un trípode, tu ja m’entens, perd una pota la seva estabilitat es veu minvada). Ja em sap greu, ja, però em sembla que, tot i amb matisos, en Joan no va massa errat en la seva anàlisi. En tot cas ja ho veurem.

Bé, Esteve, ja només em queda desitjar-te molta sort en la teva nova etapa i, com diu aquell, bon viatge pel guerrer...

Signat: algú que t’aprecia i, collons, que encara et deu una samarreta!!!!

La patada

Els humoristes d’aquest país estan de dol. Un dels filons més importants que han explotat en el darrers anys, el tàndem Acebes-Zaplana, ha decidit plegar veles i retirar-se de la vida pública (en Zaplana a la Telefònica que va deixar ben apanyada el seu amic Aznar i l’Acebes no trigarem a saber-ho). La campanya del “Save Acebes” del Polònia ha estat un autèntic fracàs. Hauran d’enviar el personatge a la nevera (diguis piset de jubilats) o buscar un nou recurs (creativitat en tenen de sobres) per tal que el Bruno Oro es segueixi lluint. Amb aquesta operació d’escombratge, en Rajoy es treu de sobre dos personatges que, amb el seu vist i plau, han actuat de Zipi i Zape en el marc de l’estratègia pepera de la bronca i la radicalització política (de la mà dels mitjans que ja no estimen en Rajoy cap a la dreta més dretana). Una vegada comprovat el seu fracàs (els resultats de les eleccions del 9-M en són el termòmetre) cal fer foc nou (congrés mogudet?) i proposar noves cares i maneres de fer (suposo, perquè el gallec, ara més que mai, fa de gallec i mentrestant, el vaixell del PP, estil Prestige, va deixant anar “hilillos de plastilina” en format declaracions sucoses de militants i càrrecs més o menys emprenyats, desinformats i/o desorientats).

Però reprenent certes afirmacions anteriors sobre la suposada voluntat d’ambdós personatges de dedicar-se a altres afers, un no pot deixar de qüestionar-se si el plegar veles o la retirada voluntària són termes políticament correctes. Sempre quedarà el dubte. Ja se sap que en política hi ha qui se’n va per voluntat pròpia o, també, aliena, utilitzant-se en aquest segon cas la tàctica de la patada desplaçant (ascendent, lateral o a l’infern) per desempallegar-se d’aquells que “no compten pel projecte”, "fan nosa" o senzillament "no han fet els deures" que tenien encomanats (en tots els casos, vàlid tant pels que estan al govern com pels de l’oposició, que a tot arreu es passa l’aspiradora). Clar que, sent més fins, també es pot utilitzar aquella paraula tant bonica de la “renovació” (curiós, però, sempre n’hi ha que queden al marge d’aquesta) per rejovenir, donar nous aires o impuls... Eufemismes i més eufemismes per amagar una realitat ben clara: adéu siau i moltes gràcies (o ni això, que no seria la primera vegada que ni es comunica formalment que algú s'ha quedat sense càrrec i l’interessat se n’assabenta perquè algú, que curiosament ni tant sols és del seu partit, li envia una carta d’agraïment per la feina feta).

I és que la política, per alguns (soc incapaç de quantificar-los i, per tant, difícilment puc dir si són molts o pocs, tot i que en la meva ingenuïtat m’agradaria creure que pocs), no deixa de ser una sana competició per tocar poder, mantenir-se en el càrrec (altrament dit poltrona) costi el que costi, promocionar com sigui i on s’aplica la lògica, també prou coneguda, de que els adversaris es troben en els altres partits polítics i els enemics a casa. Tampoc siguem així, que encara hi ha qui creu en ideals i en la capacitat transformadora de la societat! Us recomano un exercici simple: poseu noms i cognoms de polítics que conegueu en un i altre calaix i a veure que us surt. Quin pesa més?

Malgrat tot, si algú es mereix una bona patada al cul són aquests dos personatges i ja posats, la faig extensiva a la immensa majoria de jugadors del Barça, entrenador, directiva i tots aquells que han contribuït a convertir el cercle virtuós (com es nota que e va la retòrica, Laporta) en clarament merdós. Afortunadament, la Penya guanyarà la lliga de bàsquet!

Llibertat d'expressió (per a tothom!)

El corporativisme és una moda que no passa. És més, hi ha determinades professions que en fan bandera i tanquen files al més mínim indici, no d’intrusisme professional, sinó d’opinions foranies que no s’ajusten al què toca (“qui s’han cregut que som!!!” que deia aquell). Convindreu amb mi que de tant en tant el tan denostat corporativisme (per aquells que no tenen la possibilitat d’aglutinar interessos comuns i de defensar-los peti qui peti, que de treure’n profit al carro si apunta qui faci falta) ens dóna pel sac una i altra vegada. L’exemple més clar, si més no per aquells que som usuaris del ferrocarril, el tenim cada any quan el sindicat de maquinistes convoca la vaga de torn per pressionar a la patronal i aconseguir el tant desitjat augment de sou (l’excusa que tapa les vergonyes sol ser una altra que si ens destapem amb la veritat encara ens titllaran de caradures).

Hi ha professions o agrupacions d’interessos que són més corporativistes que d’altres. Mireu si no les atzagaiades que l’hi ha tocat rebre al Manuel Mas per opinar en el seu bloc sobre l’entrevista que la Terribas li va fer al Molt Honorable Pepe Montilla en tant que Presi de la Generalitat. En Manuel diu allò que molts pensem, que els periodistes se solen omplir la boca d’objectivitat però a l’hora de la veritat el subjectivisme s’acaba imposant (vàlid també per realitzadors/es). Tampoc és tant estrany, són homínids (per entendre la diferència entre homínids i humans llegiu-vos les obres de l’Eudald Carbonell) i toca escombrar cap a casa. Però hi ha una diferència substancial respecte al comú dels mortals que ens va això d’expressar les nostres idees i esbombar-les als quatre vents a partir de blocs, cartes al director o altres mecanismes que la xarxa o els mitjans posen al nostre abast. Nosaltres opinem (dibuixem una realitat mediatitzada, en funció de com la veiem a partir de diferents paràmetres ideològics, culturals, socials...) i ells informen (dibuixen la realitat tal i com és. És allò del “así ha sido y así se lo hemos contado”. Si és que això és possible!!!). Però sobretot, no se us acudeixi pas criticar-lis la feina i demanar responsabilitats que, aleshores, treuen el sant Cristo gros de la llibertat d’expressió (en Pedro J i en Losantos són especialistes en argumentacions d’aquest estil, especialment per tapar les seves vergonyes) per justificar el que faci falta. Fins i tot per dir cul d’olla al polític de torn, a l’esportista o al famós que els seus col·legues de la premsa rosa s’han encarregat de fer pujar com l’escuma (clar que la culpa sempre és dels lectors/televidents que només comprem merda o dels progenitors i els mestres que no ens van saber educar com cal). Ells, en virtut d’una feina prou respectable (com totes), poden opinar/informar sobre el que els doni la gana, però pobre de tu que diguis alguna cosa que no els agradi o posis el dit a l’ull al/la col·lega.

Res, Manuel, si no vols que et lapidin, calladet (o si més no dient el que volen sentir) i força petons al cul a tots aquells que et passin per davant amb el carnet de periodista a la boca. Si és així com els polítics i altres espécies bípedes d’aquest país han d’anar per aquest món, aviat a Mart hi haurà vida.