Per què serà que les campanyes electorals cada vegada em recorden més els primers dies de gener, amb la nit màgica de reis com a colofó? Potser perquè durant aquest dies tots els nens i nenes intenten assolir el seu objectiu (en forma de regals quan es desperten el dia de reis) i, per tant, prèviament cal portar-se bé, fer els deures i intentar minimitzar que alguns, durant la resta de l’any, no s’han comportat com marquen els cànons? Transposant aquesta idea a la campanya tenim el següent:
1. Un seguit de candidats (a Mataró no hi ha candidates) que pretenen assolir el major número de vots per les llistes que encapçalen (siguin de partits polítics, coalicions i altres invents amb format electoral). Vet aquí els nens que, com no podria ser d’altra manera, presenten diferències significatives entre ells (ideològiques, maneres de fer, grau d’experiència, coneixements....).
2. Un comportament anual (en aquest cas quadriennal) diferenciat. En podríem dir el balanç de la feina feta. Aquí també existeixen diferències substantives. Podríem apilar la “quitxalla política” en dos grans blocs: els que han tingut presència a l’ajuntament (govern i oposició) i les forces extraconsitorials (alguns vells coneguts de la casa i d’altres que no els coneix ni sa mare).
3. Les bones intencions ara que s’acaba la cursa (electoral o reial, tant l’hi fa l’adjectiu). Aquestes es plasmen, negre sobre blanc, en format programa. I, òbviament, aquí també apareixen diferències substancials (la carta al reis pot quedar-se en això, en un mer brindis al sol, o pot haver-se elaborat a partir d’un model clar de ciutat i d’una ideologia que l’impregna, havent fet un exercici real d’escoltar a la gent i proposant mesures reals que tinguin com a objectiu solucionar els seus problemes i quantificant les propostes). I aquest programa s’ha de gestionar a partir d’un equip humà que doni garanties a la governabilitat (la llista). No és fàcil confeccionar una llista que, especialment en els llocs teòrics de sortida, presenti noms i cognoms avalats per quelcom més que el pedigree i la representativitat (tornem amb allò de l’experiència, el coneixement, la capacitat de gestió, la creativitat, l’empatia, l’oratòria...). De tot hi ha a les vinyes (llegeixis llistes) del Senyor.
4. El dia D. Com deia el president Núñez, “Al sozi (diem-li elector) no se’l pot enganyar”, perquè si se l’enganya et carda una coça que t’envia directament a l’oposició. Dit d’altre manera, el poble és savi i sap perfectament a qui vota i a qui deixa de votar. Igualet, igualtet que els Reis. Et porten carbó o et beneeixen amb el manà en funció dels teus actes passats (i, en política, de les teves propostes de futur).
Si analitzem en clau reial (que em perdonin els republicans) aquests comicis que s’acosten, algunes conclusions en podem treure. Dieu-me partidista (em sembla legítim i lògic. Tinc carnet de can PSC i la meva opció de vot és evident) però hi ha algunes dades que defugen aquest subjectivisme apriorístic:
Si parlem de candidats és evident que en Joan Antoni Baron (PSC) es troba situat a la poole position. És l’alcalde, ha exercit com a tal els darrers tres anys i ho ha fet bé. Ha complert els compromisos que es va fixar el dia de la seva investidura, coneix la ciutat com ningú, te experiència política i compromís social de fa anys i panys, capacitat de gestió i lideratge, sap escoltar i no defuig la proximitat amb els seus iguals. Característiques, al meu entendre, necessàries per liderar un projecte.
En Mora (CiU) el trobaríem situat, més enrere i a la dreta del candidat socialista. És candidat per primera vegada (quin ritme que porten aquests de CiU amb això d’estrenar caps de llista que no duren ni dos dies!). El balanç de CiU no és precisament per tirar coets (i no s’hi val només argumentar que la feina d’oposició és molt complicada. És com tot, capacitat de treball i ganes de creure’s allò que un defensa). El seu tarannà l’anem descobrint cada dia que passa i no fa presagiar res de bo. I no ho dic perquè no resideix a Mataró (en Milà i la Carmina Benito, ambdós d’ICV, tampoc hi vivien) sinó per determinades actituds sospitoses: resulta que fot al carrer els dos regidors d’Unió que eren dels que més pencaven (amb el permís d’en Quim Fernández), amb males maneres i, lògicament, a can convergent se’n lia una de bona (no ho dic jo, ho diuen els d’Unió i en Mora no ho desmenteix). Coneix poc la ciutat que l’ha vist néixer i que ha fet el grup municipal de CiU en els darrers anys (això és nota en la qualitat de les seves intervencions als debats públics o en les rodes de premsa. Posem un exemple: se’n va al Palau i no se l’hi ocorre res més que titllar el barri de zona problemàtica), ara diu b quan abans deia a (recordem les seves lloances al Tecnocampus i com, per art de màgia, ara diu el contrari) intenta aprofitar qualsevol manifestació popular per sumar-la al seu carro i, és clar, se l’hi veu el llautó a quilòmetres (primer estan d’acord amb l’operació Can Fàbregas i després s’apunten a la plataforma en contra), proposa pactar amb el PP i ara tira els trastos a ERC. Massa despropòsits amb tuf de carbó (ja vaig dir fa temps que a aquest noi o l’han enganyat els seus assessors o ha retallat despeses en aquest capítol).
En Mojedano (PPC) encara el trobaríem més a la dreta, amb cotxe de marca, però més avançat que en Mora (encara que només sigui perquè el PP té clara la seva vocació d’oposició i els altres s’han acostumat a dormir a la parra). S’estrena com a candidat i se’ns dubte, és qui millor es coneix la ciutat després del Joan Antoni Baron. S’ha pres la feina d’oposició amb seriositat, destinant-hi temps i ganes. Ja ha dit que no l’hi importaria pactar amb CiU (de fet la única alternativa que té la dreta mataronina per arribar a algun lloc i ja han estat socis i simpatitzants tant al govern de l’Estat com al de Catalunya). Té base ideològica, discurs (alguna perla divertida de l’estil d’edificar part de les Cinc Sènies o crear un “megaportosea”) i algun que altre tic pepero essencialista (no es pot jugar amb la seguretat com qui ho fa al trivial. Però, és clar, tenint els antecedents que té el PP amb utilitzar electoralment el terrorisme tampoc és d’estranyar).
En Graupera (ICV), teòricament situat a l’esquerra, força enrere i carregat de biodiesel, ha tingut la capacitat de conjuminar clarobscurs notables. Reconec en l’actiu d’ICV la lleialtat a l’alcalde i la feina feta a educació, però poca cosa més. La gestió cultural ha generat polèmica i força destrempera entre amics, coneguts, saludats i altres espècimens que es mouen en aquest àmbit sempre tant cantellut. Tampoc ho dic jo, simplement cal tirar d’hemeroteca (adjudicació i funcionament de Can Xalant, Ca l’Arenes, certa exposició sobre equipaments culturals virtuals). No han sabut aglutinar tots els seus rere el líder (algunes ovelles amb recorregut històric dins la formació han expressat el seu malestar i l’han exemplificat amb la mani de Can Fàbregas, d’altres amb menys recorregut han desaparegut del mapa insinuant comportaments rars i el germà pobre, EUiA, ha muntat una candidatura alternativa seguint la lògica d’amor i desengany que sempre ha caracteritzat els socis).
En Teixidó (ERC), també més o menys de l’esquerra del líder (de fet no tinc massa clar quina és la posició exacte), presenta un balanç complex, malgrat haver-se estrenat com a regidor i cap de llista ara fa quatre dies mal comptats (ep, és una expressió, que de mates encara en sé una mica i la taula del quatre la conec, no com d’altres). ERC ha tingut força enrenou amb la dimissió del seu cap de llista pel cas Llansó i, posteriorment, per qui l’hi va agafar el relleu. Poca estabilitat, doncs, per una formació que s’ha estrenat al govern després de molts anys d’absència al Consistori (la novetada es paga?). Tanmateix sembla que el cap de files ha estat capaç de redreçar la situació (amb alguna que altra petita relliscada, en format viatge en contenidor per la Gran Bretanya) i ja se’l comença a percebre, malgrat la poca experiència polític en primera fila, com un candidat seriós i discret.
Acabat el bloc consistorial toca passar llista a aquells que aspiren a tenir vot i veu a l’ajuntament per primera vegada. Parlem, en primer lloc, de la CUP, AVdM i Esquerra Unitària. Ha transcendit, i tampoc és tan estrany, que abans de formalitzar les candidatures l’esmentat triumvirat alternatiu va intentar sumar esforços i anar junts. Com és notori no se’n van sortir (per què serà?) i han aplicat la lògica del campiquipugui. El balanç d’uns i altres és més complicat de fer. De fet, els únics que realment s’han fet sentir a la ciutat han estat dos. La CUP (algun altaveu al ple de l’ajuntament mercès a la complicitat “desinteressada” de CiU, actes diversos i reivindicacions vàries). Se’ls hi ha de reconèixer que, a la seva manera, han pencat i s’han fet sentit entre determinats àmbits i espais territorials concrets (una altra cosa són els continguts i les formes). L’Alternativa Vecinal són els altres que també s’han mogut. Algunes vegades ensenyant les cartes i altres amagant-se darrera la tanca (diem-li AV de Cerdanyola, per posar un exemple). Els costa poc aplicar la demagògia (El Sorrall), la manipulació (recordem el cas cementiri) i l’insult.
Per últim he deixat aquells que no coneix ni s’ha mare. Que han aparescut com bolets i que més enllà d’aconseguir vots ningú més sap que pretenen. Ciutadans, PRC i uns que no penso esmentar (la meva consciència no em permet donar altaveu als fatxes) són una incognita que en el seu haver no tenen res de res.
I continuarà amb programes i llistes, que ja m’he enrotllat prou
1. Un seguit de candidats (a Mataró no hi ha candidates) que pretenen assolir el major número de vots per les llistes que encapçalen (siguin de partits polítics, coalicions i altres invents amb format electoral). Vet aquí els nens que, com no podria ser d’altra manera, presenten diferències significatives entre ells (ideològiques, maneres de fer, grau d’experiència, coneixements....).
2. Un comportament anual (en aquest cas quadriennal) diferenciat. En podríem dir el balanç de la feina feta. Aquí també existeixen diferències substantives. Podríem apilar la “quitxalla política” en dos grans blocs: els que han tingut presència a l’ajuntament (govern i oposició) i les forces extraconsitorials (alguns vells coneguts de la casa i d’altres que no els coneix ni sa mare).
3. Les bones intencions ara que s’acaba la cursa (electoral o reial, tant l’hi fa l’adjectiu). Aquestes es plasmen, negre sobre blanc, en format programa. I, òbviament, aquí també apareixen diferències substancials (la carta al reis pot quedar-se en això, en un mer brindis al sol, o pot haver-se elaborat a partir d’un model clar de ciutat i d’una ideologia que l’impregna, havent fet un exercici real d’escoltar a la gent i proposant mesures reals que tinguin com a objectiu solucionar els seus problemes i quantificant les propostes). I aquest programa s’ha de gestionar a partir d’un equip humà que doni garanties a la governabilitat (la llista). No és fàcil confeccionar una llista que, especialment en els llocs teòrics de sortida, presenti noms i cognoms avalats per quelcom més que el pedigree i la representativitat (tornem amb allò de l’experiència, el coneixement, la capacitat de gestió, la creativitat, l’empatia, l’oratòria...). De tot hi ha a les vinyes (llegeixis llistes) del Senyor.
4. El dia D. Com deia el president Núñez, “Al sozi (diem-li elector) no se’l pot enganyar”, perquè si se l’enganya et carda una coça que t’envia directament a l’oposició. Dit d’altre manera, el poble és savi i sap perfectament a qui vota i a qui deixa de votar. Igualet, igualtet que els Reis. Et porten carbó o et beneeixen amb el manà en funció dels teus actes passats (i, en política, de les teves propostes de futur).
Si analitzem en clau reial (que em perdonin els republicans) aquests comicis que s’acosten, algunes conclusions en podem treure. Dieu-me partidista (em sembla legítim i lògic. Tinc carnet de can PSC i la meva opció de vot és evident) però hi ha algunes dades que defugen aquest subjectivisme apriorístic:
Si parlem de candidats és evident que en Joan Antoni Baron (PSC) es troba situat a la poole position. És l’alcalde, ha exercit com a tal els darrers tres anys i ho ha fet bé. Ha complert els compromisos que es va fixar el dia de la seva investidura, coneix la ciutat com ningú, te experiència política i compromís social de fa anys i panys, capacitat de gestió i lideratge, sap escoltar i no defuig la proximitat amb els seus iguals. Característiques, al meu entendre, necessàries per liderar un projecte.
En Mora (CiU) el trobaríem situat, més enrere i a la dreta del candidat socialista. És candidat per primera vegada (quin ritme que porten aquests de CiU amb això d’estrenar caps de llista que no duren ni dos dies!). El balanç de CiU no és precisament per tirar coets (i no s’hi val només argumentar que la feina d’oposició és molt complicada. És com tot, capacitat de treball i ganes de creure’s allò que un defensa). El seu tarannà l’anem descobrint cada dia que passa i no fa presagiar res de bo. I no ho dic perquè no resideix a Mataró (en Milà i la Carmina Benito, ambdós d’ICV, tampoc hi vivien) sinó per determinades actituds sospitoses: resulta que fot al carrer els dos regidors d’Unió que eren dels que més pencaven (amb el permís d’en Quim Fernández), amb males maneres i, lògicament, a can convergent se’n lia una de bona (no ho dic jo, ho diuen els d’Unió i en Mora no ho desmenteix). Coneix poc la ciutat que l’ha vist néixer i que ha fet el grup municipal de CiU en els darrers anys (això és nota en la qualitat de les seves intervencions als debats públics o en les rodes de premsa. Posem un exemple: se’n va al Palau i no se l’hi ocorre res més que titllar el barri de zona problemàtica), ara diu b quan abans deia a (recordem les seves lloances al Tecnocampus i com, per art de màgia, ara diu el contrari) intenta aprofitar qualsevol manifestació popular per sumar-la al seu carro i, és clar, se l’hi veu el llautó a quilòmetres (primer estan d’acord amb l’operació Can Fàbregas i després s’apunten a la plataforma en contra), proposa pactar amb el PP i ara tira els trastos a ERC. Massa despropòsits amb tuf de carbó (ja vaig dir fa temps que a aquest noi o l’han enganyat els seus assessors o ha retallat despeses en aquest capítol).
En Mojedano (PPC) encara el trobaríem més a la dreta, amb cotxe de marca, però més avançat que en Mora (encara que només sigui perquè el PP té clara la seva vocació d’oposició i els altres s’han acostumat a dormir a la parra). S’estrena com a candidat i se’ns dubte, és qui millor es coneix la ciutat després del Joan Antoni Baron. S’ha pres la feina d’oposició amb seriositat, destinant-hi temps i ganes. Ja ha dit que no l’hi importaria pactar amb CiU (de fet la única alternativa que té la dreta mataronina per arribar a algun lloc i ja han estat socis i simpatitzants tant al govern de l’Estat com al de Catalunya). Té base ideològica, discurs (alguna perla divertida de l’estil d’edificar part de les Cinc Sènies o crear un “megaportosea”) i algun que altre tic pepero essencialista (no es pot jugar amb la seguretat com qui ho fa al trivial. Però, és clar, tenint els antecedents que té el PP amb utilitzar electoralment el terrorisme tampoc és d’estranyar).
En Graupera (ICV), teòricament situat a l’esquerra, força enrere i carregat de biodiesel, ha tingut la capacitat de conjuminar clarobscurs notables. Reconec en l’actiu d’ICV la lleialtat a l’alcalde i la feina feta a educació, però poca cosa més. La gestió cultural ha generat polèmica i força destrempera entre amics, coneguts, saludats i altres espècimens que es mouen en aquest àmbit sempre tant cantellut. Tampoc ho dic jo, simplement cal tirar d’hemeroteca (adjudicació i funcionament de Can Xalant, Ca l’Arenes, certa exposició sobre equipaments culturals virtuals). No han sabut aglutinar tots els seus rere el líder (algunes ovelles amb recorregut històric dins la formació han expressat el seu malestar i l’han exemplificat amb la mani de Can Fàbregas, d’altres amb menys recorregut han desaparegut del mapa insinuant comportaments rars i el germà pobre, EUiA, ha muntat una candidatura alternativa seguint la lògica d’amor i desengany que sempre ha caracteritzat els socis).
En Teixidó (ERC), també més o menys de l’esquerra del líder (de fet no tinc massa clar quina és la posició exacte), presenta un balanç complex, malgrat haver-se estrenat com a regidor i cap de llista ara fa quatre dies mal comptats (ep, és una expressió, que de mates encara en sé una mica i la taula del quatre la conec, no com d’altres). ERC ha tingut força enrenou amb la dimissió del seu cap de llista pel cas Llansó i, posteriorment, per qui l’hi va agafar el relleu. Poca estabilitat, doncs, per una formació que s’ha estrenat al govern després de molts anys d’absència al Consistori (la novetada es paga?). Tanmateix sembla que el cap de files ha estat capaç de redreçar la situació (amb alguna que altra petita relliscada, en format viatge en contenidor per la Gran Bretanya) i ja se’l comença a percebre, malgrat la poca experiència polític en primera fila, com un candidat seriós i discret.
Acabat el bloc consistorial toca passar llista a aquells que aspiren a tenir vot i veu a l’ajuntament per primera vegada. Parlem, en primer lloc, de la CUP, AVdM i Esquerra Unitària. Ha transcendit, i tampoc és tan estrany, que abans de formalitzar les candidatures l’esmentat triumvirat alternatiu va intentar sumar esforços i anar junts. Com és notori no se’n van sortir (per què serà?) i han aplicat la lògica del campiquipugui. El balanç d’uns i altres és més complicat de fer. De fet, els únics que realment s’han fet sentir a la ciutat han estat dos. La CUP (algun altaveu al ple de l’ajuntament mercès a la complicitat “desinteressada” de CiU, actes diversos i reivindicacions vàries). Se’ls hi ha de reconèixer que, a la seva manera, han pencat i s’han fet sentit entre determinats àmbits i espais territorials concrets (una altra cosa són els continguts i les formes). L’Alternativa Vecinal són els altres que també s’han mogut. Algunes vegades ensenyant les cartes i altres amagant-se darrera la tanca (diem-li AV de Cerdanyola, per posar un exemple). Els costa poc aplicar la demagògia (El Sorrall), la manipulació (recordem el cas cementiri) i l’insult.
Per últim he deixat aquells que no coneix ni s’ha mare. Que han aparescut com bolets i que més enllà d’aconseguir vots ningú més sap que pretenen. Ciutadans, PRC i uns que no penso esmentar (la meva consciència no em permet donar altaveu als fatxes) són una incognita que en el seu haver no tenen res de res.
I continuarà amb programes i llistes, que ja m’he enrotllat prou
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada