divendres, 15 de febrer de 2008

Vaga educativa?


Durant la meva etapa estudiantil, una tasca tradicional força compartida amb la majoria dels meus companys, era, abans d’iniciar el curs, analitzar el calendari escolar que ens entregaven i mirar els dies de festa que teníem. Feta l’operació només tocava apostar quins dies de festa extra tindríem i en quines dates s’escaurien. Era relativament senzill encertar, només havies de tenir en compte dues premisses: de ben segur durant el curs (sobretot a la universitat) el professorat convocaria alguna vaga i, casualment, aquestes es feien en trimestres llargs i sense cap festa pel mig.

Aquests records del passant (recent, que tampoc soc tant vell!) em van colpejar amb força la setmana passada quan a la bossa del meu fill vaig trobar un escrit de la seva escola (fa primer de primària al CEIP Pla de l’Avellà de Cabrera) amb l’anunci d’una convocatòria de vaga pel dia 14 de febrer. Després d’haver-me llegit el contingut no vaig poder evitar un somriure i se’m va escapar una rialla certament estrident. Resulta que convoquen la vaga per oposar-se al document de bases de la futura Llei d’Educació de Catalunya amb arguments com que es pretén privatitzar l’educació, imposar direccions de centre autoritàries i altres “perles” que no tenen desperdici. Arguments que no comparteixo i que em recorden la cançó de l’enfadós que fa anys i panys que repeteixen certs col·lectius de mestres (per quant la reforma dels sindicats?) que tinc la impressió han perdut el nord, viuen encorats en el passat i, amb la seva intransigència, difícilment entenen quines són les necessitats educatives que requereix una societat canviant com la nostra.

Hi ha coses que fa anys han deixat de sorprendre’m i una d’elles és la capacitat que tenen certs col·lectius de defensar els seus privilegis a capa i espasa, sense veure més enllà del seu preciós nas. Una altra és la capacitat de resposta ferma i inflexible, amb la una voluntat inherent de demostrar que “aquí mano jo i s’ha acabat la història”. L’exemple d’aquesta vaga em val per il·lustrar els meus plantejaments: resulta que a Catalunya fa anys i panys que la comunitat educativa reclama una llei pròpia. Doncs bé, per fi ha arribat el moment de posar mans de l’obra i de construir un marc legislatiu modern que doni resposta a les necessitats educatives de la població (qualsevol anàlisi seriós de la realitat educativa, diguis informe PISA diguis informe de la Fundació Bofill, ens deixa a l’alçada del betum) i a les primeres de canvi, quan encara no hi ha text articulat sinó únicament un document de voluntats presentat per la Conselleria de torn per començar a debatre i a posar-nos d’acord sobre com ha de ser l’educació a Catalunya, ja hi ha qui comença a torpedinar alegrement. I jo em qüestiono la voluntat d’uns quants que diuen defensar l’educació d’aquest país de voler arribar a acords. És la vella estratègia de començar amb un cop de força. De fet, estic convençut que si no s’hagués plantejat el document de bases per començar a negociar haurien argumentat que no se’ls havia presentat cap paper (aquesta història m’ha tocat patir-la en alguns moments de la meva vida!).

Val la pena convocar una vaga quan el que s’està oferint és parlar, quan ho hi ha un text articulat i menys una data d’aprovació prefixada? No seria millor asseure’s amb una document de punt de partida i si no agrada aquest presentar-ne un d’alternatiu?

Val la pena convocar una vaga que perjudica no al patró sinó als usuaris? No ens equivoquem, qui pateix els efectes de l’aturada, legítima per altra banda, són els alumnes que s’han quedat sense classe i els pares s’han hagut d’espavilar a buscar alternatives.

Val la pena convocar una vaga sense el recolzament d’una part important de la comunitat educativa? Entre altres, les associacions de pares i mares no hi ha estat d’acord i el moviment de renovació pedagògica tampoc.

Els motius segurament deuen ser altres que no pas els esgrimits en comunicats que esbiaixen la realitat. Mireu-vos el
document de bases i jutgeu vosaltres mateixos.