dimarts, 26 de febrer de 2008

Face to face


Tot i que no tinc cap ganes que aquest bloc sigui titllat d’eminentment polític (prefereixo reflexionar sobre els mil i un temes que m’agraden i no centrar-me només en allò que fa referència a la res pública i menys caure en el tòpic de riure totes les gràcies als meus i blasmar als altres) tinc clar que alguna cosa hauríem d’escriure sobre les eleccions generals del 9 de març i la campanya que s’està desenvolupant en aquest moment.

Aquesta vegada no l’estic vivint com en altres ocasions. La feina i altres obligacions més personals i prioritàries em deixen poc marge de maniobra per fer un seguiment acurat d’allò que en el seu dia va ser la meva professió. Tanmateix quan un porta en els gens la passió per la política, difícilment pot viure al marge de tot el què està passant i menys quan en aquest àmbit es prenen decisions que ens afecten a tots i, teòricament, aquestes venen avalades per una certa ideologia (la dels que manen) més o menys adobada amb dosis de possibilismes pràctics.

De fet, per seguir aquesta campanya no estic fent res més que allò que fa la majoria de persones que volen viure mínimament informades: mirar-me, encara que sigui transversalment, els mitjans escrits, navegar veloçment per internet (amb repàs inclòs a blocs de totes tendències polítiques. Gràcies Saül per facilitar-me la feina!), escoltar la radio (emissores vàries) i poca televisió (cada vegada m’agrada menys).

Exposades les meves prioritats i la voluntat de seguir què està passant amb la campanya, haig de dir que ahir a la nit, aprofitant que em tocava treure a passejar els gossos, com sempre vaig endur-me el mòbil i els auriculars (quin invent tant fantàstic això de poder compatibilitzar radio i telèfon!) disposat a escoltar com se les manegaven en Zapatero i en Rajoy. I ho vaig voler fer escoltant Onda Cero. No per res, simplement era la que tenia millor cobertura al mig del bosc on em trobava.

La veritat és que em feia certa gràcia escoltar un cara a cara quan en aquest país tampoc s’estilen massa (normal, qualsevol manual de marketing polític explica que aquesta modalitat només es recomanable quan la distància entre els candidats és mínima. D’aquí que l’últim fos el protagonitzat per Felipe González i l’Aznar al 1993). Els preliminars han estat divertits: assessors i més assessors preparant amb minuciositat quirúrgica els candidats, l’escenari i els continguts, la resta de forces polítiques amb representació parlamentària emprenyades perquè no se’ls ha convidat (potser que no oblidem que la polarització de la política espanyola porta a donar protagonisme als que tenen possibilitats reals d’assolir la presidència del govern i a deixar en segon terme la a resta. És la voluntat del ciutadans expressada a les urnes i el què ens diuen les enquestes publicades!).

La radio, com a mitjà escollit, té algun inconvenient (no et permet visualitzar allò de la comunicació no verbal: gestos, mirades...) però una gran virtut (captar la teva atenció vers els continguts i el to, malgrat alguna que altre interrupció dels tertulians de torn). I suposo que això dels continguts deu ser el més important que esperem els electors (què ens ofereixen uns i altres?) sense deixar de banda la credibilitat que ens aporten els contrincants (i que es transmet en base a la feina feta i altres “intangibles” més subjectius, diguis capacitat de convèncer, imatge...).

Del que escolto començo a identificar, abans de passar als continguts, alguns elements de forma que són un clàssic de manual: Missatge clar, concís, entenedor, avalat amb dades i algun cop d’efecte solen ser recursos habituals que s’utilitzen en aquest format (amb el temps disponible de televisió tampoc n’hi ha per aprofundir en els temes. Això es deixa pel dia a dia de mítings, rodes de premsa...). Voluntat de convèncer no als teus sinó a la franja difosa d’indecisos (no ens equivoquem, aquest és el públic objectiu!) que són els que faran decantar de quin costat es ven el peix. Amb aquests eixos clars i, estic convençut, després d’hores i hores de preparació, els contrincants són moderats per un comunicador de prestigi (Manuel Campo Vidal) que, la veritat sigui dita, tampoc té tanta feina.

I que voleu que us digui, n’esperava més del debat, tot i que no deixa de ser un primer assalt d’un combat que té una segona part (el 3 de març sant tornem-hi i, per tant, tampoc es tracta de gastar tots els cartutxos a la primera andanada). Tinc la impressió que no va ser res més que la repetició dels tòpics que venim escoltant darrerament, sense aportar massa novetats a l’escena. Desqualificacions, crítiques i retrets del passat han esdevingut recursos clàssics que acabaven cansant a la parròquia que, estic convençut, vol sentir com resoldrà els seus problemes reals qui accedeixi a la presidència. Això si, van parlar d’economia, de terrorisme, poc de qüestions socials, d’immigració, de si Espanya es trenca o no... No se noi, si jo fos indecís no m’haguessin convençut ni un ni l’altre, malgrat que les enquestes ens diuen que Zapatero va guanyar per golejada.

La part positiva és que més de 13 milions de persones van seguir el debat (cal dir que les mesures d’audiència en aquest país tenen la fiabilitat que cadascú els hi vulgui donar), la qual cosa deu indicar que la política interessa més del que alguns es pensen. Ara bé, amb debats d’aquest estil em sembla que aquests excel·lents resultats davallarien de forma dramàtica. Haurem d’esperar a dilluns que ve per veure la segona part. Confio que sigui més nutritiva.