La patada

Els humoristes d’aquest país estan de dol. Un dels filons més importants que han explotat en el darrers anys, el tàndem Acebes-Zaplana, ha decidit plegar veles i retirar-se de la vida pública (en Zaplana a la Telefònica que va deixar ben apanyada el seu amic Aznar i l’Acebes no trigarem a saber-ho). La campanya del “Save Acebes” del Polònia ha estat un autèntic fracàs. Hauran d’enviar el personatge a la nevera (diguis piset de jubilats) o buscar un nou recurs (creativitat en tenen de sobres) per tal que el Bruno Oro es segueixi lluint. Amb aquesta operació d’escombratge, en Rajoy es treu de sobre dos personatges que, amb el seu vist i plau, han actuat de Zipi i Zape en el marc de l’estratègia pepera de la bronca i la radicalització política (de la mà dels mitjans que ja no estimen en Rajoy cap a la dreta més dretana). Una vegada comprovat el seu fracàs (els resultats de les eleccions del 9-M en són el termòmetre) cal fer foc nou (congrés mogudet?) i proposar noves cares i maneres de fer (suposo, perquè el gallec, ara més que mai, fa de gallec i mentrestant, el vaixell del PP, estil Prestige, va deixant anar “hilillos de plastilina” en format declaracions sucoses de militants i càrrecs més o menys emprenyats, desinformats i/o desorientats).

Però reprenent certes afirmacions anteriors sobre la suposada voluntat d’ambdós personatges de dedicar-se a altres afers, un no pot deixar de qüestionar-se si el plegar veles o la retirada voluntària són termes políticament correctes. Sempre quedarà el dubte. Ja se sap que en política hi ha qui se’n va per voluntat pròpia o, també, aliena, utilitzant-se en aquest segon cas la tàctica de la patada desplaçant (ascendent, lateral o a l’infern) per desempallegar-se d’aquells que “no compten pel projecte”, "fan nosa" o senzillament "no han fet els deures" que tenien encomanats (en tots els casos, vàlid tant pels que estan al govern com pels de l’oposició, que a tot arreu es passa l’aspiradora). Clar que, sent més fins, també es pot utilitzar aquella paraula tant bonica de la “renovació” (curiós, però, sempre n’hi ha que queden al marge d’aquesta) per rejovenir, donar nous aires o impuls... Eufemismes i més eufemismes per amagar una realitat ben clara: adéu siau i moltes gràcies (o ni això, que no seria la primera vegada que ni es comunica formalment que algú s'ha quedat sense càrrec i l’interessat se n’assabenta perquè algú, que curiosament ni tant sols és del seu partit, li envia una carta d’agraïment per la feina feta).

I és que la política, per alguns (soc incapaç de quantificar-los i, per tant, difícilment puc dir si són molts o pocs, tot i que en la meva ingenuïtat m’agradaria creure que pocs), no deixa de ser una sana competició per tocar poder, mantenir-se en el càrrec (altrament dit poltrona) costi el que costi, promocionar com sigui i on s’aplica la lògica, també prou coneguda, de que els adversaris es troben en els altres partits polítics i els enemics a casa. Tampoc siguem així, que encara hi ha qui creu en ideals i en la capacitat transformadora de la societat! Us recomano un exercici simple: poseu noms i cognoms de polítics que conegueu en un i altre calaix i a veure que us surt. Quin pesa més?

Malgrat tot, si algú es mereix una bona patada al cul són aquests dos personatges i ja posats, la faig extensiva a la immensa majoria de jugadors del Barça, entrenador, directiva i tots aquells que han contribuït a convertir el cercle virtuós (com es nota que e va la retòrica, Laporta) en clarament merdós. Afortunadament, la Penya guanyarà la lliga de bàsquet!