El corporativisme és una moda que no passa. És més, hi ha determinades professions que en fan bandera i tanquen files al més mínim indici, no d’intrusisme professional, sinó d’opinions foranies que no s’ajusten al què toca (“qui s’han cregut que som!!!” que deia aquell). Convindreu amb mi que de tant en tant el tan denostat corporativisme (per aquells que no tenen la possibilitat d’aglutinar interessos comuns i de defensar-los peti qui peti, que de treure’n profit al carro si apunta qui faci falta) ens dóna pel sac una i altra vegada. L’exemple més clar, si més no per aquells que som usuaris del ferrocarril, el tenim cada any quan el sindicat de maquinistes convoca la vaga de torn per pressionar a la patronal i aconseguir el tant desitjat augment de sou (l’excusa que tapa les vergonyes sol ser una altra que si ens destapem amb la veritat encara ens titllaran de caradures).
Hi ha professions o agrupacions d’interessos que són més corporativistes que d’altres. Mireu si no les atzagaiades que l’hi ha tocat rebre al Manuel Mas per opinar en el seu bloc sobre l’entrevista que la Terribas li va fer al Molt Honorable Pepe Montilla en tant que Presi de la Generalitat. En Manuel diu allò que molts pensem, que els periodistes se solen omplir la boca d’objectivitat però a l’hora de la veritat el subjectivisme s’acaba imposant (vàlid també per realitzadors/es). Tampoc és tant estrany, són homínids (per entendre la diferència entre homínids i humans llegiu-vos les obres de l’Eudald Carbonell) i toca escombrar cap a casa. Però hi ha una diferència substancial respecte al comú dels mortals que ens va això d’expressar les nostres idees i esbombar-les als quatre vents a partir de blocs, cartes al director o altres mecanismes que la xarxa o els mitjans posen al nostre abast. Nosaltres opinem (dibuixem una realitat mediatitzada, en funció de com la veiem a partir de diferents paràmetres ideològics, culturals, socials...) i ells informen (dibuixen la realitat tal i com és. És allò del “así ha sido y así se lo hemos contado”. Si és que això és possible!!!). Però sobretot, no se us acudeixi pas criticar-lis la feina i demanar responsabilitats que, aleshores, treuen el sant Cristo gros de la llibertat d’expressió (en Pedro J i en Losantos són especialistes en argumentacions d’aquest estil, especialment per tapar les seves vergonyes) per justificar el que faci falta. Fins i tot per dir cul d’olla al polític de torn, a l’esportista o al famós que els seus col·legues de la premsa rosa s’han encarregat de fer pujar com l’escuma (clar que la culpa sempre és dels lectors/televidents que només comprem merda o dels progenitors i els mestres que no ens van saber educar com cal). Ells, en virtut d’una feina prou respectable (com totes), poden opinar/informar sobre el que els doni la gana, però pobre de tu que diguis alguna cosa que no els agradi o posis el dit a l’ull al/la col·lega.
Hi ha professions o agrupacions d’interessos que són més corporativistes que d’altres. Mireu si no les atzagaiades que l’hi ha tocat rebre al Manuel Mas per opinar en el seu bloc sobre l’entrevista que la Terribas li va fer al Molt Honorable Pepe Montilla en tant que Presi de la Generalitat. En Manuel diu allò que molts pensem, que els periodistes se solen omplir la boca d’objectivitat però a l’hora de la veritat el subjectivisme s’acaba imposant (vàlid també per realitzadors/es). Tampoc és tant estrany, són homínids (per entendre la diferència entre homínids i humans llegiu-vos les obres de l’Eudald Carbonell) i toca escombrar cap a casa. Però hi ha una diferència substancial respecte al comú dels mortals que ens va això d’expressar les nostres idees i esbombar-les als quatre vents a partir de blocs, cartes al director o altres mecanismes que la xarxa o els mitjans posen al nostre abast. Nosaltres opinem (dibuixem una realitat mediatitzada, en funció de com la veiem a partir de diferents paràmetres ideològics, culturals, socials...) i ells informen (dibuixen la realitat tal i com és. És allò del “así ha sido y así se lo hemos contado”. Si és que això és possible!!!). Però sobretot, no se us acudeixi pas criticar-lis la feina i demanar responsabilitats que, aleshores, treuen el sant Cristo gros de la llibertat d’expressió (en Pedro J i en Losantos són especialistes en argumentacions d’aquest estil, especialment per tapar les seves vergonyes) per justificar el que faci falta. Fins i tot per dir cul d’olla al polític de torn, a l’esportista o al famós que els seus col·legues de la premsa rosa s’han encarregat de fer pujar com l’escuma (clar que la culpa sempre és dels lectors/televidents que només comprem merda o dels progenitors i els mestres que no ens van saber educar com cal). Ells, en virtut d’una feina prou respectable (com totes), poden opinar/informar sobre el que els doni la gana, però pobre de tu que diguis alguna cosa que no els agradi o posis el dit a l’ull al/la col·lega.
Res, Manuel, si no vols que et lapidin, calladet (o si més no dient el que volen sentir) i força petons al cul a tots aquells que et passin per davant amb el carnet de periodista a la boca. Si és així com els polítics i altres espécies bípedes d’aquest país han d’anar per aquest món, aviat a Mart hi haurà vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada