Hi ha determinats elements que identifiquen les tribus i subtribus urbanes (les crestes són pròpies dels punks, determinada roba de marca dels pijos, què seria dels okupes sense el gos que els acompanya? Etc.) i n’hi ha d’altres que són transversals, comuns a totes elles malgrat no tots els membres els usin o n’abusin. Posem per cas determinats tipus de substàncies d’aquelles que “fan riure” o “relaxen” (expressions clàssiques per definir-ne, de forma intranscendent, els efectes) i que, si no és per ús terapèutic hi ha certes limitacions legals en el seu consum i distribució (d’altres que provoquen efectes similars són perfectament legals i la única limitació per abocar-s’hi és ser major de 18 anys, però endinsar-nos per aquests camins seria motiu d’un llarg post i, sincerament, avui no toca).
Agradi o no agradi, el consum d’haixix és un fet habitual en la societat occidental i, especialment, entre els joves (no és que ho digui jo, feu una repassada a les estadístiques i ho podreu comprovar amb facilitat). De fet, m’atreviria a dir que el porret s’ha introduït tant a casa nostra que ja forma part de la cultura de l’oci. I ja se sap que on hi ha demanda també hi ha oferta, malgrat que en el nostre país uns i altres no tenen un punt de trobada legal (com poden ser els coffee shop tant estesos a Holanda) però qui més qui menys sap on se solen trobar els supermercats a l’aire lliure. Carrers, places, locals o cantonades de ciutats i pobles ben nostrats són indrets on es pot localitzar el camell de referència i on s’acosten els usuaris per proveir-se de la matèria primera.
I aquí ens trobem amb una altra qüestió de complicada resolució. Si la frase de “la policia no és tonta” va fer fortuna fa uns quants anys, la mateixa filosofia també es pot aplicar als traficants diem-ne a petita escala. Ja fa temps que van descobrir que portant petites quantitats a sobre sempre poden justificar que és per “consum propi” o, en el pitjor dels casos, si són detinguts, saben que al cap de quatre dies (per no dir hores) ja tornaran a ser al carrer i a seguir amb el negoci. És dir, els esforços policials segurament no es troben prou emparats amb les lleis vigents i potser caldria aprofundir en com acompasar uns i altres (però això ja és feina dels que fan les lleis i els que les apliquen).
Malgrat tot, no seré jo qui caurà en el recurs fàcil de dir que aquesta situació s’arregla només a cop de porra, sinó que prèviament cal aplicar allò de “val més prevenir que curar” (i que consti que, per exemple, el bombardeig mediàtic de campanyes contra la droga, explicant-ne els seus efectes sobre la salut i el comportament, no és escàs!).
Droga a Mataró? Igual que arreu és fàcil trobar-ne per tothom que vulgui consumir-ne. Actuacions combinades Mossos – Policia Local? Només cal llegir la premsa d’ahir. Queixes de veïns que veuen com el portal de casa es converteix en un anar i venir? També i normal, només cal tenir present que activitats d’aquestes característiques sumades als efectes col·laterals que solen provocar generen malestar i inseguretat. Polèmiques per l’actuació de la Policia? Una de prou mediàtica arrel de tancament del Centre d’Iniciatives Juvenils de Cerdanyola, gestionat per Xerinola. Sobre aquest assumpte s’han vessat mars de tinta en format notícia, comentaris i opinions i, per tant, segurament ja no vindrà d’una més. Vagi per endavant que crec que la policia va actuar d’acord amb el protocol de funcionament que tenen establert (tot i que no hagués estat malament coordinar-se amb la gent de Xerinola) però que, per altra banda, era innecessari tancar el centre de forma cautelar (que hi van trobar droga sembla una evidència que comparteixen totes les parts. El com hi va arribar ja és una altra història tot i que el sentit comú diu que bona part de la “incautada” deuria caure “accidentalment” de les butxaques dels fumetes de torn, però si s’ha de tancar qualsevol espai on els usuaris portin “costo” a sobre, que es vagin preparant les escoles i instituts -públics i concertats- d’aquesta ciutat que em temo que tots hauran de xapar). Tampoc crec que sigui necessari elevar situació a la categoria de drama irresoluble argumentant que els usuaris (habituals i potencials) no es tornaran a acostar mai més a aquest centre perquè ha estat clausurat temporalment.
Tampoc ens enganyem, qui utilitza aquests centres té un perfil molt determinat, amb unes necessitats derivades de situacions socials desfavorides que desemboquen en problemàtiques cal abordar des de diferents àmbits i de forma pluridisciplinar: treball amb la família, l’escola, l’entorn, el lleure, l’ocupació... I em sembla que aquestes circumstàncies són prou conegudes com per actuar de barrera d’entrada als serveis que ofereixen. No dubto que Xerinola fa una bona tasca (els conec, i en la seva vessant educació en el lleure, els vaig “patir” en més d’una ocasió) però m’agradaria que, a més de les lloances que darrerament se’ls ha fet, compartissin els resultats de la seva feina amb el comú. No aniria malament que, ara que s’han convertit en mediàtics, donin compte públicament de la seva gestió, explicant quina és la seva tasca, com es financen, quants usuaris han atès i quins resultats n’han obtingut... (ah, i si hi ha certa malfiança respecte els mitjans de comunicació local sempre poden recorrer als blocs o altres instruments, que d’addictes a la causa amb bloc propi també en tenen).
El que si que no compartiré amb ells i amb el seu entorn (immediat o no tant) és el comportament que alguns van tenir en el darrer ple on es va tractar el tema i on van prendre la paraula representants de l’entitat i de l’Associació de Veïns de Cerdanyola. Puc entendre l’emprenyada per no compartir el punt de vista del govern però mai el menysteniment cap a càrrecs electes que, agradi o no, ens representen a tots. Amb aquestes formes, les paraules se les emporta el vent i el que queda (i a alguns els retrata) són les actituds.
Agradi o no agradi, el consum d’haixix és un fet habitual en la societat occidental i, especialment, entre els joves (no és que ho digui jo, feu una repassada a les estadístiques i ho podreu comprovar amb facilitat). De fet, m’atreviria a dir que el porret s’ha introduït tant a casa nostra que ja forma part de la cultura de l’oci. I ja se sap que on hi ha demanda també hi ha oferta, malgrat que en el nostre país uns i altres no tenen un punt de trobada legal (com poden ser els coffee shop tant estesos a Holanda) però qui més qui menys sap on se solen trobar els supermercats a l’aire lliure. Carrers, places, locals o cantonades de ciutats i pobles ben nostrats són indrets on es pot localitzar el camell de referència i on s’acosten els usuaris per proveir-se de la matèria primera.
I aquí ens trobem amb una altra qüestió de complicada resolució. Si la frase de “la policia no és tonta” va fer fortuna fa uns quants anys, la mateixa filosofia també es pot aplicar als traficants diem-ne a petita escala. Ja fa temps que van descobrir que portant petites quantitats a sobre sempre poden justificar que és per “consum propi” o, en el pitjor dels casos, si són detinguts, saben que al cap de quatre dies (per no dir hores) ja tornaran a ser al carrer i a seguir amb el negoci. És dir, els esforços policials segurament no es troben prou emparats amb les lleis vigents i potser caldria aprofundir en com acompasar uns i altres (però això ja és feina dels que fan les lleis i els que les apliquen).
Malgrat tot, no seré jo qui caurà en el recurs fàcil de dir que aquesta situació s’arregla només a cop de porra, sinó que prèviament cal aplicar allò de “val més prevenir que curar” (i que consti que, per exemple, el bombardeig mediàtic de campanyes contra la droga, explicant-ne els seus efectes sobre la salut i el comportament, no és escàs!).
Droga a Mataró? Igual que arreu és fàcil trobar-ne per tothom que vulgui consumir-ne. Actuacions combinades Mossos – Policia Local? Només cal llegir la premsa d’ahir. Queixes de veïns que veuen com el portal de casa es converteix en un anar i venir? També i normal, només cal tenir present que activitats d’aquestes característiques sumades als efectes col·laterals que solen provocar generen malestar i inseguretat. Polèmiques per l’actuació de la Policia? Una de prou mediàtica arrel de tancament del Centre d’Iniciatives Juvenils de Cerdanyola, gestionat per Xerinola. Sobre aquest assumpte s’han vessat mars de tinta en format notícia, comentaris i opinions i, per tant, segurament ja no vindrà d’una més. Vagi per endavant que crec que la policia va actuar d’acord amb el protocol de funcionament que tenen establert (tot i que no hagués estat malament coordinar-se amb la gent de Xerinola) però que, per altra banda, era innecessari tancar el centre de forma cautelar (que hi van trobar droga sembla una evidència que comparteixen totes les parts. El com hi va arribar ja és una altra història tot i que el sentit comú diu que bona part de la “incautada” deuria caure “accidentalment” de les butxaques dels fumetes de torn, però si s’ha de tancar qualsevol espai on els usuaris portin “costo” a sobre, que es vagin preparant les escoles i instituts -públics i concertats- d’aquesta ciutat que em temo que tots hauran de xapar). Tampoc crec que sigui necessari elevar situació a la categoria de drama irresoluble argumentant que els usuaris (habituals i potencials) no es tornaran a acostar mai més a aquest centre perquè ha estat clausurat temporalment.
Tampoc ens enganyem, qui utilitza aquests centres té un perfil molt determinat, amb unes necessitats derivades de situacions socials desfavorides que desemboquen en problemàtiques cal abordar des de diferents àmbits i de forma pluridisciplinar: treball amb la família, l’escola, l’entorn, el lleure, l’ocupació... I em sembla que aquestes circumstàncies són prou conegudes com per actuar de barrera d’entrada als serveis que ofereixen. No dubto que Xerinola fa una bona tasca (els conec, i en la seva vessant educació en el lleure, els vaig “patir” en més d’una ocasió) però m’agradaria que, a més de les lloances que darrerament se’ls ha fet, compartissin els resultats de la seva feina amb el comú. No aniria malament que, ara que s’han convertit en mediàtics, donin compte públicament de la seva gestió, explicant quina és la seva tasca, com es financen, quants usuaris han atès i quins resultats n’han obtingut... (ah, i si hi ha certa malfiança respecte els mitjans de comunicació local sempre poden recorrer als blocs o altres instruments, que d’addictes a la causa amb bloc propi també en tenen).
El que si que no compartiré amb ells i amb el seu entorn (immediat o no tant) és el comportament que alguns van tenir en el darrer ple on es va tractar el tema i on van prendre la paraula representants de l’entitat i de l’Associació de Veïns de Cerdanyola. Puc entendre l’emprenyada per no compartir el punt de vista del govern però mai el menysteniment cap a càrrecs electes que, agradi o no, ens representen a tots. Amb aquestes formes, les paraules se les emporta el vent i el que queda (i a alguns els retrata) són les actituds.
1 comentari:
Ya lo he explicado en otros sitios y ahora toca en esta, tu casa. Lo que se dijo lo dijo una persona que hablaba en representación de la Asociación de Vecinos, es cierto y por tanto asumo todas las consecuencias, todas que quede claro.
Lo que sucede es que lo que dijo no estaba en el papel que tenia que leer y por eso lo matizo. Hablaba en representación de la entidad que presido pero no lo dijo la entidad, lo dijo a titulo individual aunque vuelvo a repetir que asumo el error. Cuándo a la gente se le calienta la boca puede decir grandes barbaridades, pero son solo eso, calentamientos de una persona que no esta representando en esos momentos a la entidad y si a el mismo.
No se si lo sabias o no, supongo que no, pero la aclaración creo es pertinente ya que este tema ha estado suficientemente explicado en otros sitios a los que seguramente no has tenido acceso.
Publica un comentari a l'entrada