dimecres, 14 de febrer de 2007

El Guadiana


Foto: desembocadura del riu Guadiana


A Mataró i a tants altres llocs hi ha debats tipus Guadiana. Apareixen, desapareixen i tornen a aparèixer de forma cíclica. Normalment perquè al darrera tenen suposats lobbies (encara que a vegades unipersonals) més o menys articulats, amb capacitat d’altaveu que, fonamentalment per interessos propis, alimenten una i altra vegada la polèmica. Al llarg de la meva vida de, permeteu-me la llicència, cronista, he escrit una i altra vegada sobre el comerç amb visió crítica sobre determinats postulats i sempre posant sobre la taula propostes que, al meu entendre, poden ser beneficioses per tots els que interactuem en aquest àmbit.

Per fer memòria només em referiré a dos temes del passat per, a continuació, anar al gra. Ja fa anys i panys a Mataró es va liar la de Déu amb la possibilitat que una gran superfície s’instal·lés a la ciutat. Botiguers en peu de guerra van aconseguir foragitar l’enemic que va acabar instal·lar-se al municipi del costat, a Cabrera de Mar, amb els consegüents beneficis per aquesta població en termes d’ocupació laboral (IBIs i IAEs a banda) i amb peregrinació constant dels soferts consumidors mataronins que trobaven, just al costat de casa, allò que aquí se’ls va negar. Aquesta batalla la vam tornar a viure amb el Mataró Parc tot i que aquesta vegada es va aconseguir instal·lar a can Capgròs. I encara hi són uns i altres. Alguns diran que aquest tipus de comerç no és nostrat però d’altres pensem que l’increment de l’oferta beneficia aquells que tenim el rol de consumidors.

L’altra batalleta a la que volia fer esment fou la peatonalització de determinats carrers del centre i, en especial, la Rambla i la Riera. De nou botiguers en peu de guerra per salvaguardar el pa i la sal. Cal preservar la prerrogativa que el cotxe arribi fins a les portes no sigui que es “desertitzi” el centre. Passats els anys els beneficis per la ciutat són innegables. La desertització la deixarem pel Sahara, els espais i les persones guanyen en qualitat de vida i, amb boca petita, més d’un comerciant et reconeix que aquella mesura va ser un encert.

I avui tornen a sonar tambors de guerra quan s’anuncia que s’instal·larà a casa nostra una
“locomotora comercial”, eufemisme que fa pensar en un operador comercial amb cognom britànic. Aquesta vegada, a més, n’hi ha d’altres que han desenterrat les destrals de guerra obrint-se un segon front: el del patrimoni. En el fons, estic content, si fins fa quatre dies els del partit de les pedres a Mataró erem quatre gats comptats, ara va i resulta que hi ha multituds que s’apunten a la defensa numantina. Vull creure que no serà una flamarada d’estiu i que els tindrem sempre enarborant la bandera del nostre esplendorós passat, fins i tot després de les eleccions municipals (algun malpensat, ves home ves, diu que uns quants d’aquests es mouen amb interessos electoralistes. Jo no m’ho puc pas creure!). Però no perdem passada que d’aquest tema ja n’he parlat anteriorment. És positiu o no per la ciutat remodelar un sector de la trama urbana amb la implantació d’un eix comercial amb vocació d’estirar el centre històric? Per mi evidentment que si. I no només perquè seguint la lògica anteriorment exposada ens beneficiarà als consumidors d’aquesta ciutat. Repeteixo la idea més que contrastada que a major competència millors preus i possibilitats de remenar i triar. Ja entenc que a alguns botiguers els emprenyi que se’ls planti un nou competidor. Solen ser aquells que viurien permanentment en el món del monopoli (sempre i quan l’ostentessin ells) amb tothom passant per la seva única caixa. La majoria, per sort, ja fa anys que han entès que competir en un mercat no captiu significa espavilar-se i cercar avantatges competitives del tipus valor afegit, especialització... (els manuals d’economia van plens d’estratègies a adoptar).

Però és que molts comerciants (canvi de paraula per denotar modernitat) també han entès que una superfície d’aquestes característiques genera
oportunitats de negoci (atracció de major número de clients potencials) que cal aprofitar. I més si tenim en compte que aquesta instal·lació va acompanyada d’un paquet de mesures destinades a millorar l’urbanisme de la zona i, per tant, a fer més atractiu aquest eix. És veritat que la mobilitat de la zona es veurà incrementada i no només per la gent que es desplaça a peu sinó també per vehicles. En aquest sentit, de la mateixa manera que es va fer quan es va peatonalitzar la Riera i entorns, caldrà dotar les proximitats de la zona de places d’aparcament públic que complementin les que, de ben segur, construirà l’operador comercial sota casa seu (diem-ne per exemple aparcament de la plaça Occitània) i segurament millorar les freqüències de pas del transport públic que circula per la zona.

Però ja posats, deixeu-me dir que estic d’acord amb el projecte no només pels beneficis urbans, comercials i de majors oportunitats pels consumidors sinó també per la generació de nous llocs de treball que suposarà per la gent de Mataró (1.000 noves ocupacions no són gens menypreables) i perquè l’operació permetrà finançar part de la necessària posta a punt de Can Marfà. Alguns diran que això és la torna i que tindrem més contractes – brossa a la ciutat (serà que la gent que actualment treballa en el comerç, diem-ne sector tradicional, tenen sous per tirar cohets?). És una manera de veure-ho que no coincideix amb la meva.