dilluns, 5 de febrer de 2007

Records

Foto: ombra d'una figuera


Cap de setmana prolífic en notícies diverses. Tanmateix les deixaré aparcades per més endavant i avui em centraré en un esdeveniment nostàlgic que em toca de prop. Diumenge al matí. Enfilem N-II Canet – Mataró. Donem alguna que altra volta a l’entorn de l’antic hospital per aparcar (l’alternativa 1 ha fallat. Algú em pot explicar com és que l’aparcament de Can Xammar registra un complet a les 11 tocades del matí?). Enfilem a peu per carrers plens de records d’infantesa (fins als 5 anys vaig viure a les Espenyes en una casa que avui, glòria al progrés, ha passat a millor vida per agençar la zona). Arribem al Foment tard. Merda, fa estona que han començat, la sala gran és plena a vessar i ens toca recorre a la petita on un televisor de pantalla plana retransmet en directe l’acte. Cares conegudes. Algunes fàcils de reconèixer (que bé que tracta el temps a alguns i, que malament a altres!!!). Al cap d’una estona el meu fill comença a posar aquella cara de “què cony fem aquí parats tanta estona?”. La meva dona, procliu a escapolir-se de qualsevol acte amb, com diu ella, un cert to “cumba”, se l’endu a donar voltes per la Riera i la Rambla. Em quedo de peu mirant la tele, l’Espartac Peran, fent de conductor (això del trànsit ja li va). Mestres, pares i antics alumnes explicant batalletes. Quasi bé no se sent res, però fent volar la imaginació els records tornen amb fluïdesa. M’hi vaig passar des dels 22 mesos (corria l’any 1967) fins als 13. Estic parlant, com no, de l’acte de presentació del llibre que recull la història de l’Anxaneta, des de la seva fundació fins que va integrar-se a la xarxa pública.

Em sento orgullós de ser un ex alumne d’aquesta escola. En tinc un record entranyable i un agraïment absolut als meus pares per haver-m’hi portat. La prova del nou és que, de petit, quan estava malalt plorava perquè no podia anar-hi. Allà vaig imbuir-me d’uns valors que encara perduren. Potser vaig sortir-ne més coix de coneixements que d’altres que havien anat a altres escoles (a primer de BUP, al
Campeny, em va tocar passar-ho malament amb alguna que altre assignatura) però vaig aprendre, per sobre de tot, a ser persona, a tenir consciència crítica i a entendre, com diu el meu pare, que per aprendre no calen grans instal·lacions, sinó una figuera i un bon mestre (de collita pròpia hi afegeixo allò de “i excel·lents companys”).

Acabat l’acte, desfilada fins a l’escola. Hi entro pel Camí Ral, tot i que no puc resistir la temptació d’acostar-me fins al barri blau, d’ensenyar-li al meu fill els racons on jugava de petit i ell triga poc en imitar-me. Es troba amics seus i desapareix del mapa. La meva dona, aplicant el seu fantàstic sentit de l’humor, se n’enfot de les instal·lacions (“I la piscina? No en tenieu?”). Retrobo antics mestres i vells amics (pocs de la meva classe: la Marta, la Judith, l’Anna, l’Eva, en Martí, en Xevi).

Cal dir que fa poc, gràcies a la tasca impagable de l’Eva, es va organitzar un sopar d’antics alumnes del meu curs. El primer des que vaig sortir de l’escola! (jo també m’aplico el mea culpa). Quasi bé hi erem tots. Si bé amb alguns ens hem anat veient amb més o menys freqüència, oi
Carme?, a d’altres feia més de 20 anys que no els veia. Sopar emotiu (a altes hores ens van acabar fotent fora del Caminetto, per allò que els hi tocava tancar i anar a dormir), amb records i anècdotes una darrera l’altre, amb fotos en blanc i negre (alguna de meva podríeu estripar-la sense massa remordiments. Gràcies) i amb ganes de repetir-se amb una freqüència raonable (com a mínim una vegada a l’any).

Quasi bé a les dues sortim disparats. Tenim un dinar a Arenys i també arribarem tard. L’Anxaneta queda enrera, però sempre la portaré al meu cor (reconec que la frase és cursi, però és el que sento).