Dormilegues en acció

Hi ha notícies que tenen un què, d’altres que val més oblidar ràpidament i algunes que sobten (és allò que els periodistes sempre expliquen de la persona que mossega el gos). Avui, només llevar-me i havent fet repàs, via internet, dels diaris, m’ha sorprès agradablement llegir el que considero la notícia del dia. A França volen legalitzar la migdiada!!!!!! Fantàstic. Si això prospera hauré de plantejar-me seriosament donar el salt al país del costat per gaudir d’un privilegi d’aquesta magnitud. A no ser que acabi passant allò tant típic d’aquí, que les bones iniciatives acaben arribant tard per la via de la còpia.

A qui no l’hi ha passat més d’una vegada allò d’arribar a la feina, just havent dinat, amb els macarrons encara mig coll avall, i començar a notar que el cap pesa, les parpelles, atenent a la força de la gravetat, cauen de forma inexorable i la mínima concentració necessària per fer allò pel que et paguen se’n va en orris. Davant d’aquesta situació, combatuda tradicionalment amb dosis més o menys altres de cafeïna o aplicant tècniques d’autocontrol, no seria més senzill fer una becaineta de deu minuts i sant tornem-hi? Però si resulta que, com diu la notícia, hi ha estudis científics que diuen que això és beneficiós per la “concentració i la seguretat en el treball”. D’acord, com sempre caldria regular-ho mínimament i apel·lant al sentit comú. Ja m’imagino alguna que altre tibantor en la negociació col·lectiva per la voluntat d’habilitar una sala amb llits i els fumadors emprenyats perquè ells, si els deixen, han de sortir al carrer i passar fred o calor. I la becaina, de quanta estona, comuna per a tothom o individualitzada? Caldria habilitar una partida en el pressupost per adquirir taps per no perjudicar els d’orella fina (sempre hi ha qui ronca!)? Certament un assumpte complex però que val la pena encarar i més si tenim en compte que, qui més qui menys, portem una vida lleugerament accelerada.

També és curiós que aquest tema hagi sortit a la palestra aquí al costat i nosaltres, que tenim reputats especialistes en el tema de la son, continuem dormint a la parra (una anècdota, el veterinari del meu poble d’adopció és clavat al Doctor Estivill. Potser físicament la semblança fluixeja, però si el sentíssiu parlar diríeu que està a punt d’agafar la guitarra i cantar-vos una nana, per no dir el "mou senyor" que encara és més "cumba").