dimarts, 22 d’abril del 2008

Gastronomia simbòlica


Avui, jornada prèvia al sant més llibreter i vegetarià dels que es fan i desfan, tenia previst seguir amb el capítol d’aficions vàries (idea a la que no renuncio) però modificaré substancialment la temàtica. Deixarem la literatura (en concret una autora determinada) per un altra dia. El motiu? El mal hàbit de repassar la premsa cada dia i trobar-se amb una notícia d’aquelles que ja no sorprenen per habituals, però a la que se li pot treure un “suquet” interessant.

Si la primera recomanació era en clau etílica, aquesta serà gastronòmicament simbòlica. Malgrat ser un incondicional del peix (la culpa és de ma mare) i, per tant, de determinats restaurants on hi pots trobar espècies marines (amb closca o sense) cuinades amb excel·lència, també tinc la virtut (si així se la pot anomenar) d’agradar-me el tast de diferents menges de procedències variades (cuina etnològica?) i tastar restaurants d’aquells que surten a les guies més prestigioses (ep, que quan toca anar de menú també ho faig!). Com que afortunadament la meva dona, coneixedora d’aquestes passions, ha instaurat el costum (sa per mi, econòmicament perjudicial per ella) de regalar-me un sopar d’estels Michelin coincidint amb el meu aniversari, fa un parell d’anys que fem ruta per aquests camins de Déu en busca del preciat indret culinari. L’any passat va tocar
El Celler de Can Roca. Poca conya, si teniu ganes de delectar-vos els sentits no us el perdeu. Gust, tacte, olfacte i vista acaben ballant la conga en un edifici nou i funcional, d’aquells que també et captiven i que compleix perfectament la funció d’aixopluc de comensals amb ganes d’experimentar sensacions. Només una petita recomanació: arribar-hi, si no han millorat la senyalització, té el seu què (si disposeu de GPS no dubteu en activar-lo).

L’any que ve? Veurem quin cau. En tot cas, aprofito l’avinentesa per recordar-li a la meva estimada que si el 26 de setembre es “raja”, li tocarà pagar sopar a ca la
Ruscalleda (apart, evidentment, del ja preceptiu del novembre, quan caiguin els 43).

Per últim una proposta senzilla: Immersos com estem en el debat (localista per no dir de poble) dels símbols (per allò de la bandera a la plaça Santa Anna de Mataró) recomanaria a tots els que ara van per la vida de defensors a ultrança dels atributs patris (els conversos de fa quatre dies, els que naveguen entre dues aigües i els que sempre han defensat un model folklorista quan no s’han atribuït la patent de repartir carnets de catalanitat) presentin una nova proposta de resolució al ple per col·locar, just al costat de la senyera, o posats a estalviar, enganxat al màstil i a una distància prudencial, una foto del
Ferran Adrià, el nou símbol que aglutina tot allò que som els catalans (procedència variada, capacitat de treball i de sacrifici, emprenedors, innovadors....). I el dia de la hissada fotogràfica, ja que som tant simbolistes, agrairé als senyors/es del Consistori que aquesta vegada es vesteixin per l’ocasió, tal i com marca el protocol simbòlic, i s’encasquetin la corresponent barretina.