Calç i sorra

Una de calç i una de sorra. Així podríem titular la política cultural que, aquest mandat, ens ofereix l’ajuntament de Mataró. I dic l’ajuntament i no l’IMAC (em costarà, després de tants anys, oblidar-me del PMC) amb plena consciència perquè tinc la impressió que si no fos per algun que altre cop de geni de l’alcalde, hores d’ara vessaríem llàgrimes de pena (avui si que això de la pena juga amb el sentiment i amb determinat cognom directiu).

La de calç és evident. L’ajuntament (entenguis com a edifici situat a la Riera 48, sèu, entre altres serveis, d’Alcaldia, que no de l’IMAC, que s’ha mirat el projecte que comentaré des de la distància. I això que el carrer Sant Josep és a prop!) s’ha posat d’acord amb la Fundació Bassat per tirar endavant un dels projectes culturals més engrescadors que recordo i amb el qual estic absolutament d’acord per motius que ja he explicat anteriorment. Ja tenim un conveni signat, un emplaçament fixat i ganes de buscar recursos econòmics (si us plau, no deixeu les gestions en mans de l’IMAC que farem badalls de gana!) per fer realitat un museu inèdit a Catalunya i que pot ser un bon referent no només per visualitzar el continuum històric de l’art català de la segona meitat del segle XX sinó també com a element de centralitat que contribuirà a dignificar l’entrada més urbana que tindrà el port. Per no dir ja allò tant suat de posar Mataró al mapa i bla, bla, bla.

La de sorra també és evident. En aquest cas, però, els termes s’han invertit. Cultura ha posat tots els pals a la roda i la casa gran, tot i que inicialment hi apostava, ha acabat mirant cap a l’altre costat. Us ho imagineu, oi? Parlo del malaguanyat fons d’art que, hores d’ara, jeu al fons (del mar). Un dia d’aquests també vaig parlar de la llet que tenen els de cultura quan dia si i dia també es troben projectes que la societat civil (organitzada o no) els hi posa sobre la taula. Aquest n’és és un clar exemple. Resulta que la idea neix del bon amic PIC, qui té la capacitat de posar d’acord ingents quantitats d’artistes plàstics de la ciutat (algun dia m’explicarà com ho va fer, perquè si tenim en compte allò que ell és un crític d’aquells que no es tallen un pèl i els artistes els trobem tradicionalment dividits en capelles, capelletes i altres fórmules organitzatives, ja podeu entreveure la complexitat de posar d’acord a tot el guirigall), aglutinar-los i redactar un projecte que pretén una cosa de sentit comú: que la ciutat disposi d’un fons d’art viu d’aquells que tenen la capacitat de crear amb uns mínims de qualitat (terme subjectiu que normalment serveix per barallar-se). De fet, algun ingenu, creia que quan es poses en marxa Ca l’Arenas, i d’acord amb les voluntats d’en Jordi, aquest equipament es convertiria precisament en la seu de la plàstica mataronina degudament historiada (una altra cagada, Sergi, no n’aprendràs mai!).

Total que, amb mil i un maldecaps provocats per aquells que manen (ERC) i manaven (ICV) a l’IMAC, tornem al cop de geni de l’Alcalde i s’acaba signant un conveni que, se suposava, havia de desencallar el tema i fer-li veure la llum (igualet, igualet que el tema del museu Bassat). Però, noi, es veu que el paper mullat també existeix a la casa gran i tot se’n va a can pistracs (malgrat tots els partits polítics, coalicions i altres invents, amb presència a l’ajuntament, portaven el tema del fons d’art als seus programes electorals i alguns, els que manen. Ho van incloure al pacte de govern. Deu ser per allò d’esgarrapar vots però, ja se sap, diu la dita que quan un és al poder veu els coses diferents!) per deixadesa de Can Cultura que, apel·lant a la seva grandesa creativa, decideix muntar-se el seu propi fons d’art alternatiu amb tothom que vulgui aplegar-se sota el seu còmode paraigües. Si algú pensava que la contraproposta serviria per desmuntar determinats moviments em sembla que, una vegada més, l’ha cagat i les aigües culturals pugen turbulentes. Però ja se sap, la cultura no fa guanyar vots.