He esperat força hores abans de posar-me davant del word i escriure el que ve a continuació (i malgrat ja està picat i repicat ho publicaré per entregues que així tinc teca per més d’un dia). Diuen que això de la comunicació a través d’internet o via SMS propicia el cop calent i poc meditat. Doncs bé, perquè ningú m’acusi d’irreflexiu (començant per mi mateix) he preferit prendrem un cert temps, i, una vegada digerides les darreres notícies de política humorística mataronina, passar a la fase de reflexió que, aquesta vegada, va més enllà de la intimitat, malgrat soc dels que, com els futbolistes, durant molt temps han pensat que “la roba bruta es neteja al vestidor”. Clar que quan veus o t’expliquen que els que manen es passen aquesta regla d’or pel folre, explicant fora (sotovocce no fos cas que algú els acuses injustament de filtratges interessats) el que no volen/saben/poden explicar dins (malfiances?) i interpreten que qualsevol opinió discrepant es converteix en atac frontal a les essències (ai, ai, ai que tant misticisme i religiositat encara ens portarà a exportar la inefabilitat més enllà de la figura del Papa) sempre pots fer allò de respirar profundament i aplicar la teoria de “allò que val pels ells, també deu valer per la resta”, o no?. No, si a força que alguns es creguin, urbi et orbe, únicament les seves veritats, acabarem patint mal tots plegats.
No fa massa dies, el meu pare em comentava que havia rebut una invitació per assistir al sopar del 30è aniversari de la fundació del PSC. Tants anys com té d’afiliat, malgrat el seu compromís polític amb el socialisme democràtic ve de lluny, d’aquelles èpoques on significar-te per idees contràries al règim et portava més problemes que beneficis i quan la majoria social preferia més quedar-se a casa que mullar-se el cul per aconseguir aquesta democràcia on ara ens trobem còmodament instal·lats i que molts s’han trobat feta i refeta, tot desconeixent que aquest país ha viscut altres realitats. Realitats que encara s’entesten en recordar-nos personatges d’edat (titllats, en privat que en públic els va el peloteo, de fòssils per una nova generació política que tampoc ha begut de les fonts dels llibres d’història).
De fet, fa temps que penso que els valors que el meu pare (com altres) va exercir i em va traslladar (allò del compromís social i tonteries d’aquest estil) se n’estan anant a la merda a marxes forçades i que estem a les acaballes (si ja no està dada i beneïda!) d’una transició que substitueix una classe política diem-ne ideològica, per una altra (més moderna i renovada) on aquest component cada vegada pesa menys (afortunadament sempre hi ha excepcions) i primen més altres interessos. No vull dir amb això que ara, com deia en Zaplana, s’hagi d’estar en política per “forrar-se”, però si que per alguns el component de servei a la comunitat s’ha reduït al “servei a un mateix” (en termes de voluntat de poder i obsessió per mantenir-lo, de reconeixement volgut però no trobat en altres espais, de primera feina i de sou a final de mes...). I en aquesta jungla despunten personatges com aquell (poseu-hi nom, cognom i càrrec, que és fàcil) que avui vota el PP -i així ho escriu en el seu bloc, posteriorment (auto)censurat- per demà fer caps i mànigues per assolir una regidoria socialista (i l’obté, amb repicó final (?) al cap d’un any) i anar pujant en l’escalafó tot ajustant-se als designis dels qui manen (que també deuen necessitar que algú els digui el que volen sentir per allò d’incrementar l’autoestima i afermar l’inefabilitat) per, a la mínima que es pugui, optar a fotre-lis clatellada per abraonar-se sobre la tan preuada càtedra papal. I no perdem de vista que s’acosten congressos i potser cal començar a pagar fidelitats no sigui que t’amaguin amb muntar (i no seria la primera vegada) candidatura alternativa. No si, jo ja crec en la conversió de les ànimes, però alguns potser en fan un gra massa.
En política, també, la meritocràcia, el reconeixement a la tasca ben feta, es veu sovint substituïda per la xuscocràcia (pels que no heu tingut la possibilitat de fer la mili, explicar-vos que els xuscos no són res més que els llonguets/panets que hom podia degustar durant els àpats diaris i que, l’expressió, era d’us corrent per designar aquells militars que ascendien únicament en base a l’antiguitat o, dit barroerament a l’estil de la milícia, la capacitat de deglutir l’orgue sexual masculí del superior en l’escalafó).
(Continuarà....)
No fa massa dies, el meu pare em comentava que havia rebut una invitació per assistir al sopar del 30è aniversari de la fundació del PSC. Tants anys com té d’afiliat, malgrat el seu compromís polític amb el socialisme democràtic ve de lluny, d’aquelles èpoques on significar-te per idees contràries al règim et portava més problemes que beneficis i quan la majoria social preferia més quedar-se a casa que mullar-se el cul per aconseguir aquesta democràcia on ara ens trobem còmodament instal·lats i que molts s’han trobat feta i refeta, tot desconeixent que aquest país ha viscut altres realitats. Realitats que encara s’entesten en recordar-nos personatges d’edat (titllats, en privat que en públic els va el peloteo, de fòssils per una nova generació política que tampoc ha begut de les fonts dels llibres d’història).
De fet, fa temps que penso que els valors que el meu pare (com altres) va exercir i em va traslladar (allò del compromís social i tonteries d’aquest estil) se n’estan anant a la merda a marxes forçades i que estem a les acaballes (si ja no està dada i beneïda!) d’una transició que substitueix una classe política diem-ne ideològica, per una altra (més moderna i renovada) on aquest component cada vegada pesa menys (afortunadament sempre hi ha excepcions) i primen més altres interessos. No vull dir amb això que ara, com deia en Zaplana, s’hagi d’estar en política per “forrar-se”, però si que per alguns el component de servei a la comunitat s’ha reduït al “servei a un mateix” (en termes de voluntat de poder i obsessió per mantenir-lo, de reconeixement volgut però no trobat en altres espais, de primera feina i de sou a final de mes...). I en aquesta jungla despunten personatges com aquell (poseu-hi nom, cognom i càrrec, que és fàcil) que avui vota el PP -i així ho escriu en el seu bloc, posteriorment (auto)censurat- per demà fer caps i mànigues per assolir una regidoria socialista (i l’obté, amb repicó final (?) al cap d’un any) i anar pujant en l’escalafó tot ajustant-se als designis dels qui manen (que també deuen necessitar que algú els digui el que volen sentir per allò d’incrementar l’autoestima i afermar l’inefabilitat) per, a la mínima que es pugui, optar a fotre-lis clatellada per abraonar-se sobre la tan preuada càtedra papal. I no perdem de vista que s’acosten congressos i potser cal començar a pagar fidelitats no sigui que t’amaguin amb muntar (i no seria la primera vegada) candidatura alternativa. No si, jo ja crec en la conversió de les ànimes, però alguns potser en fan un gra massa.
En política, també, la meritocràcia, el reconeixement a la tasca ben feta, es veu sovint substituïda per la xuscocràcia (pels que no heu tingut la possibilitat de fer la mili, explicar-vos que els xuscos no són res més que els llonguets/panets que hom podia degustar durant els àpats diaris i que, l’expressió, era d’us corrent per designar aquells militars que ascendien únicament en base a l’antiguitat o, dit barroerament a l’estil de la milícia, la capacitat de deglutir l’orgue sexual masculí del superior en l’escalafó).
(Continuarà....)
4 comentaris:
Espero impacient...
Petonets
És interessant veure com rentes el que tu anomenes "roba bruta" en públic.
Jo també espero impacient. No només per veure com continua aquest post, sino per veure si t'animes a rentar tota la roba bruta, també la teva.
La roba bruta que parla de la teva magnífica gestió amb els grups d'esplai, amb les escoles bressol... o de la teva extraordinària (o magnífica) facilitat per canviar d'acompanyant o parella, o per a "simultanejar-les"... o sense necessitat d'haver d'entrar en temes gaire personals, podries rentar la roba bruta que parla del teu "treball" al Consell Comarcal del Maresme, i de com vas accedir-hi.
En fi, espero impacient a que rentis tota la roba bruta.
Ui, ui, ui, amb comentaris com aquest, o uns s’han posat nerviosos o altres intenten, amb la provocació, veure si començo a treure no se ben bé què. Pels primers els recomano tila o valeriana (penso seguir opinant sense consignes apriorístiques i defugint el “pensament únic”, tant de moda per totes bandes ) i als segons recomanar-lis que truquin a una altra porta a veure si els fan cas.
En tot cas, de la meva gestió pública es pot tirar d’hemeroteca i que cadascú jutgi el què vulgui; del Consell, tampoc me n’he amagat mai, és molt senzill, hi vaig entrar i sortir com a càrrec de confiança (com tants altres que, de tots colors polítics, hi ha a l’administració) i de la meva vida privada, benvolgut gran germà (el de l’Orwell o el de Tele 5?) informa’t millor (pots preguntar-m’ho directament que mai he amagat les meves relacions de parella. Tu si?). De totes maneres canviar no deu ser dolent quan ho fa tanta gent (bé, sempre hi ha qui es queda per vestir sants per voluntat pròpia o perquè les seves aptituds de relacionar-se són, diem-ne, complicades) i, en tot cas, estant amb qui estic, l’he encertat de ple!!! I, per cert, millor aquest sistema que no pas haver de fer servir la tarja de crèdit (ets d’aquests?).
Bé, anònim (conegut?) quan vulguis en parlem, però si és una nit de Santes, estalvia’t les presses i les mirades enrera (clar que potser tocava anar a missa a combregar i fer-se perdonar els pecats).Tu ja m'entens.
je je... conegut segur noi...
Quina mala llet que còrre i cuant de "papanatisme".
Ja saps... petonets
Publica un comentari a l'entrada