A Mataró tenim un actiu silenciós que no genera informació a no ser que algun ciutadà obri l’aixeta i s’adoni que no raja res o perquè ens trobem algun carrer tallat amb operaris estenent tub de diàmetre considerable. Parlo d’Aigües de Mataró, SA, l’empresa municipal que s’ocupa de l’abastament i el sanejament de la ciutat. Els que som de Mataró, per motius professionals ens movem a l’entorn del món de l’aigua i tenim la sort de poder assistir a conferències, seminaris, congressos o altres esdeveniments que impliquen anàlisi o debat sobre aquest recurs fonamental per a la vida, podem veure i sentir amb orgull com la gestió d’Aigües de Mataró és referent a Catalunya. I no ho dic atenent només al balanç econòmic de l’empresa o a l’equip de professionals que hi treballa, sinó fonamentalment pel que fa a l’eficiència de la xarxa que gestiona i a l’estalvi del recurs. A vegades no cal caure en el parany de mirar enfora per lloar aquells que fan bé les coses. N’hi ha prou amb mirar-se el melic!
Aquesta realitat (que no lloança) bé a tomb d’un aspecte que em preocupa de fa temps. El cada vegada més ferm sentit “ecologista” que impregna les societats modernes ha posat sobre la taula el debat del canvi climàtic. Sobre aquest tema s’ha vessat molta tinta i hores d’ara, en la comunitat científica, no hi ha una postura unànime i clara. El que si que és ben cert és que l’emissió de gasos d’origen industrial s’incrementa en comptes de disminuir (només cal donar una ullada al parc mòbil per entendre-ho o als creixements dels països occidentals als que s’han sumat les potències emergents). Si a aquest debat hi afegim que la sensació de bonança climatològica (que preocupa especialment al millor meteoròleg dels que es fan i es desfan al Maresme, el bon amic Quim Serra) que hem tingut aquests darrers mesos (sembla que avui per fi arriba l’hivern!) podem concloure que alguna conseqüència negativa pot derivar-se de tot això.
De fet, aquesta prolongació de la tardor que estem patint pot tenir conseqüències a curt termini per tots nosaltres pel que fa a la disponibilitat d’aigua. És de sobres conegut que els que vivim a l’arc mediterrani som deficitaris d’aquest recurs i ens hem de buscar la vida per aconseguir-la lluny dels nostres territoris d’hàbitat. A Mataró, per exemple, disposem de l’aigua del Ter (amb la consegüent emprenyada, explicitada més o menys obertament, de la gent de Girona que sovint veu com l’aigua que discorre, en bona part, per les seves contrades emigra cap a l’àrea de Barcelona -8 m3/s- tot deixant un petit rajolinet per ells) i en èpoques de sequera ens toca patir (no cal anar massa lluny, recordeu l’estiu del 2005?).
Què dir d’aquest riu? D’entrada que en els darrers temps els cabals que hi circulen s’han reduït, de la mateixa manera que també ho han fet els nivells d’aigua subterrània però, ai, ai, ai, el consum s’ha incrementat. Amb bonança climatològica, sense quasi pluges (al 2006 un 25% menys que la mitjana dels darrers 10 anys) i neu (fins ahir la imatge dels Pirineus feia pena i les estacions d’esquí estant patint una de les seves pitjors temporades) els embassaments comencen a estar en situació complicada i les restriccions poden preveure’s a mig termini. Una vegada més es posa de manifest que cal actuar amb diligència per resoldre el tema de l’abastament d’aigua a Catalunya (i el seu cost real i l’associat) i evitar (o minimitzar) episodis de sequera com els que, malauradament, ens comencen a afectar massa sovint. I, a nivell local, tal i com fa Aigües de Mataró, cal orientar la gestió hídrica a minimitzar les pèrdues de la xarxa i, sobretot, a sensibilitzar la població vers un consum responsable (dit ras i curt, estalviar tota l’aigua que es pugui). Sinó ho fem així, acabarà passant allò que l’aigua no raja i tindrem un problema. Bé, sempre hi haurà qui, per solucionar-lo, s'encomanarà a Manitú o a la verge de torn, però jo prefereixo apelar a la previsió,la responsabilitat de les persones i la ciència.
Aquesta realitat (que no lloança) bé a tomb d’un aspecte que em preocupa de fa temps. El cada vegada més ferm sentit “ecologista” que impregna les societats modernes ha posat sobre la taula el debat del canvi climàtic. Sobre aquest tema s’ha vessat molta tinta i hores d’ara, en la comunitat científica, no hi ha una postura unànime i clara. El que si que és ben cert és que l’emissió de gasos d’origen industrial s’incrementa en comptes de disminuir (només cal donar una ullada al parc mòbil per entendre-ho o als creixements dels països occidentals als que s’han sumat les potències emergents). Si a aquest debat hi afegim que la sensació de bonança climatològica (que preocupa especialment al millor meteoròleg dels que es fan i es desfan al Maresme, el bon amic Quim Serra) que hem tingut aquests darrers mesos (sembla que avui per fi arriba l’hivern!) podem concloure que alguna conseqüència negativa pot derivar-se de tot això.
De fet, aquesta prolongació de la tardor que estem patint pot tenir conseqüències a curt termini per tots nosaltres pel que fa a la disponibilitat d’aigua. És de sobres conegut que els que vivim a l’arc mediterrani som deficitaris d’aquest recurs i ens hem de buscar la vida per aconseguir-la lluny dels nostres territoris d’hàbitat. A Mataró, per exemple, disposem de l’aigua del Ter (amb la consegüent emprenyada, explicitada més o menys obertament, de la gent de Girona que sovint veu com l’aigua que discorre, en bona part, per les seves contrades emigra cap a l’àrea de Barcelona -8 m3/s- tot deixant un petit rajolinet per ells) i en èpoques de sequera ens toca patir (no cal anar massa lluny, recordeu l’estiu del 2005?).
Què dir d’aquest riu? D’entrada que en els darrers temps els cabals que hi circulen s’han reduït, de la mateixa manera que també ho han fet els nivells d’aigua subterrània però, ai, ai, ai, el consum s’ha incrementat. Amb bonança climatològica, sense quasi pluges (al 2006 un 25% menys que la mitjana dels darrers 10 anys) i neu (fins ahir la imatge dels Pirineus feia pena i les estacions d’esquí estant patint una de les seves pitjors temporades) els embassaments comencen a estar en situació complicada i les restriccions poden preveure’s a mig termini. Una vegada més es posa de manifest que cal actuar amb diligència per resoldre el tema de l’abastament d’aigua a Catalunya (i el seu cost real i l’associat) i evitar (o minimitzar) episodis de sequera com els que, malauradament, ens comencen a afectar massa sovint. I, a nivell local, tal i com fa Aigües de Mataró, cal orientar la gestió hídrica a minimitzar les pèrdues de la xarxa i, sobretot, a sensibilitzar la població vers un consum responsable (dit ras i curt, estalviar tota l’aigua que es pugui). Sinó ho fem així, acabarà passant allò que l’aigua no raja i tindrem un problema. Bé, sempre hi haurà qui, per solucionar-lo, s'encomanarà a Manitú o a la verge de torn, però jo prefereixo apelar a la previsió,la responsabilitat de les persones i la ciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada