dilluns, 15 de gener de 2007

Pau


El 2007 ha començat amb mal peu. El 30 de desembre passat ETA volava pels aires una nova, i ja en van unes quantes, possibilitat de pau. L’alto al foc ja és història malgrat barroers comunicats de la banda terrorista que insisteixen en que la treva continua en peu (algú pot ser tant ingenu com per creure-ho?). A partir d’aquí reaccions de tot tipus i un nou escenari.

Primera reacció personal. Profund sentiment de fàstic per dos motius. Res justifica l’ús de la violència, la mort i la destrucció. Res, i menys l’interès partidista d’assolir la presidència d’un govern, justifica l’aplicació de la política del tot s’hi val. Tinc molt clar que l’enemic a batre és ETA, aquell que avantposa el cotxe bomba o el tret a la nuca a la paraula. Però també tinc molt clar que l’actitud del PP (i del seu entorn mediàtic i associatiu) d’aprofitar-se del terrorisme per erosionar el govern els situa en una posició que va més enllà de l’adversari polític amb qui moltes vegades no estaràs d’acord però almenys saps que podràs parlar-hi i, si s’escau, arribar a acords. L’extremisme d’aquests nois del PP està arribant a nivells que sobrepassen qualsevol lògica democràtica (per molt que s’omplin la boca d’aquest concepte). Rebutjar la manifestació de Madrid després d’arribar-se a l’absurd de pactar el lema de la mateixa és difícilment explicable. Si em de perdre el temps amb aquestes qüestions, en comptes d’unir-nos per solucionar el problema de base (la desaparició d’ETA i els seus mètodes) apanyats anem.

Segona reacció personal. És evident que si és vol derrotar al terrorisme és necessària la unitat de totes les forces democràtiques i el recolzament unànime a qui ha de dirigir-ne la lluita (el govern a través dels cossos de forces i seguretat de l’estat i la justícia). Aquest factor bàsic se n’ha anat en orris des que el PP és a l’oposició. És la història de sempre d’estàs amb mi o contra mi i de la voluntat. L’actitud, altament perillosa i que defuig qualsevol sentit d’estat, d’aprofitar tota circumstància (ben adobada de dosis demagògiques) per erosionar el govern de Zapatero i retornar, com sigui, allà on, per dret diví, els pertoca (la presidència) no fa presagiar res de bo.

Un desig pel nou escenari que s’ha obert. Negociar amb els terroristes és complicat. Si no fos així, l’afer d’ETA ja seria un tema resolt. Però la història ens exemplifica que aquests
processos són llargs i complexes, que cal tenir enormes dosis de paciència i sobretot saber gestionar molt bé els temps i moments. ETA ha trencat una nova treva sobre la que hi havia dipositades esperances reals de posar fi al conflicte. De fet, de treves ETA n’ha trencat unes quantes (que li recordin si no a l’Aznar), i en totes elles no tinc cap dubte que s’han esmerçat tots els esforços per arribar a un acord (si senyors, encara que alguns ara vulguin negar qualsevol possibilitat d’arribar a un pacte) sense cessions polítiques (la política és fa a través de les urnes, als parlaments i sense una pistola al costat del paper on hom ha escrit el discurs de torn!).

Toca tornar a començar entenent que hi ha canvis substantius i que potser algunes fórmules que s’han intentat aplicar en el passat no són vàlides. Cal, primer de tot, sumar a tothom en la lluita contra el terrorisme. L’etapa del
Pacto por las libertades y contra el terrorismo ha passat a la història per molt que aquest document sigui dogma pel PP. Reconec que en el seu dia vaig tenir molts dubtes sobre el mateix (la no inclusió de moltes altres forces polítiques feia un cert tuf a pacte nacionalista espanyol i antinacionalista perifèric) però també li reconec que va propiciar un debilitament important d’ETA. Cal avançar en un nou pacte on tothom s’hi senti còmode. Començant pels dos partits majoritaris, continuant pels partits bascos, fonamentals en tot aquest procés, no ho oblidem, i per tota la resta que configuren l’arc parlamentari. Unitat d’acció, suport al govern (molt bé els intents del govern i del PSOE d’acostament al PP, malgrat que aquests sembla estan per una altra lluita), tots els instruments de l’estat de dret activats al 100% per lluitar contra el terrorisme, condemna unànime d’aquest fet (cal convèncer l’esquerra abertzale que els seus postulats, perfectament legítims en democràcia, es defensen millor des de la tribuna que donant suport, explícitament o implícita, a qui recorre a la violència per aconseguir els seus propòsits), relacions internacionals fluides (fonamentals amb França).

Repeteixo que no serà fàcil. ETA continua sent una banda que fa del terror la seva principal raó de ser. Que ha tingut ocasions d’abandonar les armes i ha acabat reincidint. Quan l’ús de la paraula queda fora de joc, només el seu aïllament més absolut pot fer fracassar els seus propòsits. La lluita és entre demòcrates i assassins. No la podem perdre.